Sort que ara ve Nadal...

NS/NC

Brrrrrrrr!...Brrrrr!...Brrrrr!...Brrrrr!....Brrrrr!

Cap equip sense....

El Bada ja ha començat la seva campanya solidària que cada any fa per Nadal. En aquest cas no es tracta de recollir joguines per a la mainada més desfavorida, sinó de regalar punts a equips que al final de lliga els necessitaran.
Si us fixeu, a les últimes jornades hem perdut contra conjunts que en cap cas ens faran la competència per pujar. Com que nosaltres segur que farem la promoció d’ascens no volem acumular victòries inútils ni punts innecessaris. Sinó de què semblaríem uns passerells en defensa i uns maldestres al davant?
Jo no em puc sentir més orgullós. I és que aquesta generositat ens enalteix com a club a l’hora que ens honora la consciència.

L'Skyline de Badalona

Quan més insuportable sembla el patiment del soci escapulat, arriba una nova desgràcia. Avui les penúries s’han iniciat molt abans del partit quan un aficionat s’ha fotut escales avall de la tribuna i ha hagut de ser atès d’urgència per una ambulància. Ja començat el matx qui més qui menys volia que l’equip marqués 4 gols de cop per poder marxar cap a casa abans d’hora a causa del sever fred que feia. Doncs bé, tot a l’inrevés: partit emocionant i....20 minuts d’apagada de llums! Es veu que la instal·lació elèctrica del camp és justeta i només que algú endolli la rentadora o posi el mòbil a carregar el sistema fa fallida.
L’única part positiva de l’apagada ha estat que quan s’ha solucionat, la paupèrrima il·luminació del camp ens ha semblat la de Skyline de Manhattan.

Viatge al passat

El d’avui ha estat un matí que m’ha remès uns quants anys enrere: quatre gats al camp, futbol poc vistós i resultat mediocre. En definitiva, una jornada que ens ha deixat a molts indiferents. I és que diversos socis escapulats hem tornat, per uns moments, als anys en els que deambulàvem per Catalunya i en els que la ciutat ens donava l’esquena. Només ha faltat que el terreny de joc fos de sorra i que el president caminés fent esses…
Tant de bo no haguem de tornat a disputar un partit a casa a aquestes hores. No hi ha diners per pagar tal degradació.

Fora de joc

Garigots de pacotilla

És ben sabut que la picaresca s’accentua en temps de crisi però la d’uns quants socis del Badalona fa riure. Avui era el primer partit en el que s’havia de presentar obligatòriament el carnet d’aquesta temporada i n’he vist de tots colors. Un ha intentat entrar mostrant fugaçment la targeta del Caprabo. Lògicament l’empleat del club li ha demanat examinar-la amb més deteniment i l’espavilat de torn ha hagut de sentir l’escarni dels qui ho han presenciat.
N’hi ha hagut d’altres que han apel·lat al sentimentalisme tot mostrant un carnet de la temporada 53-54 “fa més de cinquanta anys que sóc soci però enguany no em va bé pagar la quota. Faci el favor home....”, implorava a l’atònit encarregat de l’accés.
Finalment també he vist com uns altres empraven un clàssic en l’art de l’enganyifa: la tècnica de la distracció. Mentre un li donava conversa al porter, l’altre s’agenollava i passava pel seu darrera. No ha tingut sort, però, perquè un marrec d’uns 6 anys l’ha delatat públicament.
En fi, que tots plegats encara n’heu d’aprendre una mica. Què com he entrat jo? Secret professional...

Preguntes sense resposta

Els detectius més prestigiosos del món han convocat una trobada imminent a Barcelona per estudiar l’inversemblant cas succeït aquest matí. No s’expliquen que dos dels millors jugadors de la categoria hagin errat dos penals en un mateix partit.

Han confirmat la seva assistència els investigadors Mulder i Scully, el tinent Colombo, la Jessica Flecher, en Magnum, així com en Mortadelo i Filemón. Malgrat la solvència d’aquests noms, no els serà gens fàcil trobar respostes convincents. Segons he pogut saber, començaran a treballar sota la hipòtesi que tant en Càmara com en Prats han estat abduïts per uns extraterrestres i, en el seu lloc, haurien posat dos clons però...amb els atributs d'un futbolista del Linares.

Seguiré informant.

Mig partit

No sé si és que la meva vista ha fet un baixón d’un any a ençà o que devem algunes factures a la FECSA, però el cas és que de la segona part no m’he assabentat de res. La falta de visibilitat és especialment preocupant al mig del camp, just la zona on han jugat dos dels fitxatges que més ganes tinc de veure per la seva poca participació: Ferrón i Sergio Torres. Els pobres no tenen sort: un cop que el míster els treu i ens quedem amb les ganes de gaudir-los... A la falta de llum, a més, s’hi ha d’afegir l’acció dels fumadors de puros, que encara enterboleixen més la visió. El resultat final ha estat que he sortit del camp amb migranya de tant forçar la mirada.

Reclamo, doncs, que a més de la ingesta de pipes, el club també prohibeixi fumar en horari d’hivern i que, si és el cas, es posi al dia amb la companyia elèctrica.

Postals badalonines

Atenció: zona en quarentena!

Gairebé faig el traspàs a l’altre món avui mateix. Per sort, he pogut obrir a temps el vidre mig encallat del meu Dian-6 just abans que la bava que regalimava tornant del camp omplís el vehicle i em deixés sense aire. I és que la tarda ha estat memorable com feia temps que no la recordava.
Dit això vull denunciar un fet que es ve produint des de fa molts mesos a l’avinguda de Navarra i que entre tots hauríem de resoldre. Les tertúlies del descans ja no es poden fer a l’habitual zona del costat del bar perquè dels lavabos ve una ferum a putrefacte tan desagradable que tira enrere qualsevol activitat. Segurament serà perquè cada vegada en som més a l’estadi mentre que l’espai per evacuar les nostres impureses el mateix. Sigui com sigui, la fortor ha passat de tenir un abast de 10 metres (fins on està en Serra controlant els passis d’autoritats) a olorar-se fins al lateral de l’autopista. Seria convenient, doncs, que d’una banda la directiva comprés pastilles “Pato WC” per esmorteir la pudor i que de l’altre els socis cuidéssim una mica més la nostra dieta, sobretot abans dels partits.

Carta oberta a la RFEF

Benvolguts senyors,

M’adreço a vostès per reclamar-los justícia a l’hora d’adaptar les necessitats horàries de cada equip. Puc arribar a entendre que nosaltres haguem de jugar al migdia sempre que ens visita un equip de les Illes perquè els jugadors visitants arribin a temps de veure la pel·lícula del diumenge a la nit al costat de les seves senyores. Però per ser equitatius, els conjunts illencs també s’haurien de sacrificar per nosaltres. Considero una aberració jugar un diumenge de principis d’octubre a les 12 del migdia quan el clima convida a estar gaudint de les belles platges insulars. Està científicament demostrat que la captació d’ones solars és bona per refermar la moral i que l’aigua salada és ideal per la circulació i nosaltres no hem pogut gaudir ni d’una cosa ni de l’altre. On està doncs la justícia? Ha deixat de ser cega per picar l’ullet a uns i a d’altres no? Els insto a que corregeixin urgentment aquest greuge que per sort, gràcies a l’excel·lent plantilla que tenim, avui no ens ha afectat.

Atentament,

Llucià Garigot, soci morós del CF Badalona des del 1930.

Som un club d'inútils

Avui ha quedat novament palès que, malgrat la meritòria victòria, l’excessiva pressió continua sent el principal problema de l’equip. Les nostres dificultats no són tan futbolístiques com filosòfiques, així que entre tots hem de canviar el discurs per relaxar els nostres adversaris. Hauria d’anar per aquí:

-Hem fet un equip mediocre tot fitxant les restes que no han volgut els conjunts de segon nivell, així com futbolistes que ja havien donat per acabada la seva carrera.

-Pel que fa al míster, és un germà bessó d’en Miguel Álvarez que feia d’animador social a un casal d’avis de Santa Perpètua.

-L’equip ha estat golejat i humiliat pel Seagull en els 10 partits d’entrenament que hem jugat.

-Els futbolistes i cos tècnic es passen les sessions tàctiques jugant al “Sing Star.”

-El projecte del nou estadi ha patit una petita reestructuració ja que passarà a ser multifuncional. Està pensat perquè quan d’aquí a quatre anys militem a la primera regional, els caps de setmana que juguem fora s’hi puguin celebrar gimcanes, campionats de bitlles així com multitud de barbacoes i calçotades.

Crec que si aquest nou discurs arrela amb força, d'aquí a res ja anirem líders. Jo hi contribuiré canviant l’actual compte enrere per un altre que marqui el dia del descens a tercera divisió.
A la merda el Badalona!

Límits i més límits i més límits i més....

És dissabte a la nit. Em dirigeixo a un cabaret de varietees amb un grup d’amics del casal. Abandonem el local a quarts de tres de la matinada després d’haver begut diversos gots d’anís. Alguns decideixen marxar cap a casa perquè no s’aguanten drets. Quedem 4.
Després de valorar diverses possibilitats (bingo, casino, casa de barrets) decidim anar a una coneguda sala de ball de Barcelona. Allà ens hi estem fins que la tanquen, a les 6 de la matí. Ja només en quedem 2. Un ha marxat amb una tiranosaurus rex en zel i a l’altre se l’ha emportat una ambulància a causa d’una baixada sobtada de la pressió.
Amb el meu amic supervivent deambulem pels carrers del Raval i seguim consumint alcohol que ens subministren uns immigrants morenos. Finalment ens fotem una xocolata amb xurros ja a plena llum del dia.
Vaig molt perjudicat, però no oblido la meva inel.ludible cita amb el Badalona. Em colo al tren i en 15 minuts sóc a la ciutat. Arribo a l’avinguda de Navarra a dos quarts de dotze. Veig molta menys gent de l’habitual. No m’aguanto, però espero la sortida del jugadors. Els aplaudeixo i els encoratjo perquè batin el rival i seguidament em retiro darrera el marcador antic a dormir la mona.
Al cap de dos hores m’aixeco amb la roba plena de pipes, burilles de cigarretes i alguna escopinada. Que en són de porcs alguns! M’assabento que no hem guanyat. No estic en condicions de fer la tertúlia postpartit i marxo cap a casa amb el cap explotant-me per tots els cantons i l’estómac cremant-se.
Mentre baixo president Companys penso: han alterat el rellotge biològic dels socis i dels nostres futbolistes fent-nos jugar per decret en horari d’alevins. Ja només falta això: restriccions i prohibicions a casa nostra, com si no ens en posessin prous al dia a dia.

I a sobre encara hi ha gent que em pregunta perquè sóc tan subversiu...Aix!

Oferta exclusiva!!

Aquells que properament aneu a retirar el carnet de soci rebreu de regal el colador exclusiu del Badalona! És ideal per filtrar tot tipus d’espècies líquides i sòlides que podran travessar sense oposició tots els forats d’aquest inigualable utensili. El colador és utilitzat a les cuines més sofisticades i prestigioses del país, com a la coneguda cadena de mariscs Moncho’s.
Així doncs, ja no teniu cap excusa per no renovar el carnet, ja que a banda de pertànyer al millor club del món, gaudireu d’una eina de cuina que serà l’enveja de les vostres amistats quan organitzeu sopars a casa!

Estigeu per la feina, si us plau...

Menjar pipes, fumar caliquenyos i comentar amb el veí les indiscutibles virtuts d’algunes dones de tribuna està bé, però no hem d’oblidar que a un camp de futbol s’hi va a animar l’equip. Ho dic perquè avui semblava que fóssim a la Nova Creu Alta i no a casa nostra. Els fervents seguidors visitants s’han deixat la veu donant suport als seus, mentre que la majoria de nosaltres ens hem comportat com si fóssim al Sutton .
Ja sé que alguns direu que son els jugadors els que han de fer trempar l’afició. Fals. Veritat que molts heu pres la iniciativa per intentar beneficiar-vos alguna de les espectadores sense que aquestes us hagin donat el més mínim motiu? Doncs amb l’equip heu de fer el mateix!

Sobrats, no: sobradíiiiiissims!!!

D’això se’n diu començar amb ganes! I no com l’Avi, que el molt gandul ha marxat de vacances i no ha pogut fer capi il·lustració de la gran victòria que hem aconseguit! He vibrat tant escoltant en Duran, que després no m’ha calgut la Viagra per guanyar un altre tipus de partit...
Ja us ho deia jo: aquest any ens avorrirem de tant guanyar! Els crítics destructius hauran de buscar-se nous al·licients pels diumenges a la tarda, com per exemple fer-se jutge de balls de saló o de concurs de truites. Si per contra decideixen venir al camp, que es preparin els pobres del bar, ja que segur que rajaran de l’estat de les "saltxitxes" o del cafè.

Es busquen showmen

Temporades com la que comença m’avorreixen. Tots sabem que pujarem a segona i que per tant 8 dels 9 mesos que dura la competició serà un pur tràmit. Una setmana anirem líders, a l’altre tercers, potser en alguna sortirem de la zona d’ascens, però ràpidament hi tornarem a entrar fins a culminar la gesta.

El moment que tots anhelem no arribarà fins al més de juny. Per tant no estaria de més que el club adoptés mesures per fer-nos més amens els diumenges de tardor i hivern: cheerleaders, varietés a les graderies o un speaker que vagi explicant acudits mentre els nostres jugadors derroten l’adversari amb facilitat. Jo crec que això seria suficient tenint en compte que tindrem altres motius per distreure’ns com per exemple l’enèsima aixecada de camisa de l’ajuntament amb el camp i la consegüent amenaça d’en Casquete dient que plega.

Un enemic invisible

Com sabeu, no confiaré en la construcció del nou estadi fins que vegi l’estructura aixecada. De tota manera, des del club es dóna per fet l’acord amb l’Ajuntament cosa que no ha caigut bé en algun despatx del Consistori.

Efectivament, algú amb una ment roïna i retorçada està movent els fils per destruir-nos. L’altre dia en Sergio Torres va haver de ser traslladat d’urgència a l’Hospital víctima dels estralls provocats per l’aigua de l’aspersor, que li va impactar a la cara a 90 km/h. Aix! Només de pensar-ho… Aquest accident no és fruit de la casualitat. Us recordeu del dolent de l’Inspector Gadget? Era aquell personatge del qual només se’n veia una mà i que pitjava totes les tecles necessàries per enderrocar l’inspector. Doncs bé, estic segur que des d’alguna cambra municipal sòrdida i funesta alguna mà fa el mateix amb nosaltres i de moment, ja s’ha cobrat una víctima: el pobre Torres, que tot just acabava d’aterrar...
Abans la policia no trobi aquest botxí, els jugadors del Badalona farien bé de no apropar-se als pals del córner, ni a les torres de llum...per si les mosques. I no cal dir que club ha d’enretirar immediatament tots els aspersors i tornar al rec tradicional: amb galleda.

Miratges

La pàgina web del Badalona ha publicat unes fotografies que suposadament il·lustren l’inici de les obres del camp. No us deixeu enganyar. Tenim tantes ganes de veure’l construït que ens creiem qualsevol cosa. Ara us demostraré que les fotos poden significar qualsevol cosa menys les obres d’un estadi de futbol:

Aquesta pot il·lustrar el lloc on algú ha enterrat el seu gos.



En aquesta altra es veu un grup de cotxes on a dins hi poden haver parelles estimant-se.




Aquí podeu veure un home que passava per allà pixant.



I aquí presenciem un camió entrenant-se pel París-Dakar.

Portem tantes falses promeses i tantes dates d’inici sobrepassades que jo ja no em crec res. Ho faré quan vegi ciment, ciment i més ciment.

Que bé que pinta això!!

En Càmara va ser el símbol de l’ascens a segona B, en Prati el del títol de lliga de fa dos anys i avui hem conegut el de l’ascens a la divisió de plata: en Jordi Ferrón. Aquest grandíssim jugador ja s’ha cansat de rondar per les espanyes i ha optat per fer història amb nosaltres. És normal, Albacete està bé, però l’home ja deu haver provat tota la varietat de formatges de la terra: sec, semi, blanc, de vaca, d’ovella...Ja està! Aquí, si te’n vas al Corte Inglés tenen una àmplia gamma d’aquests productes.
Estic segur que en Clark Gable li traurà el màxim rendiment i ens donarà un munt de satisfaccions. No serà l’únic. Segons les meves notícies els propers fitxatges ens faran trempar a tots! I és que si el departament de màrqueting del Badalona té una mica de vista, traurà un nou producte a 6 euros: el nou pitet antibava!

Clark Gable, a punt de signar

L’arribada d’en Miguel Álvarez canviarà bona part del funcionament del primer equip. Ja sabeu allò de “cada maestrillo…..” No obstant, el canvi més visible per a tots nosaltres serà el vestuari. El xandall i les bambes d’en Francisco deixaran pas als vestits i les sabates cares del nou míster. I és que, vist des de fora, en Miguel Álvarez sembla tot un dandy.
Si encara no s’ha fet oficial el fitxatge és perquè vol imposar un rigorós reglament intern basat en l’elegància i les bones maneres. El club està calculant quant costarien els vestits per a tota la plantilla que haurien de ser de “Selecta Vidal” (condició innegociable per l’Álvarez) així com les sabates, que exigeix que siguin Emilio Tucci.
El tècnic també vol que els futbolistes facin les rodes de premsa engominats i amb un toc subtil però a l’hora contundent de colònia (s’especula que Paco Rabanne, però no ho he pogut contrastar.)
També pretén retirar la barbacoa que hi ha davant el bar. Les calçotades i la carn a la brasa que de vegades feia la plantilla per reforçar el bon rotllo vol que siguin substituïdes per la cuina d’esterificació basada en la deconstrucció.
Tan bon punt la directiva decideixi si accedeix a aquest canvi de filosofia, el presentaran. Això sí, potser no serà a les oficines caloroses i humides del club, sinó al Hall de l’Hotel Arts.

Quina poca vista, Aguera...

Ja és oficial: l’Aguera no ha reunit les signatures necessàries per presentar-se a les eleccions. Es veu que el seu cafè no ha estat un bon reclam per convèncer la massa escapulada. I és que si hagués fet un estudi de mercat previ s’hagués adonat que el producte estrella entre els socis del Badalona són les pipes. Només cal veure com acaba el terra de la tribuna després d’un partit... Segur que si l'aspirant hagués estat en Churruca, en Casquete no hagués tingut cap mena d’opció.
En fi...almenys amb en Fermín sabem que, per una banda té un programa concret, i de l’altra que estarem entretinguts veient com juga partides de pòquer.

"Raro, raro, raro"

La d’avui ha estat una jornada d’allò més estranya: per començar no sentia aquell neguit d’abans de començar un matx en el que et jugues alguna cosa. Després hi havia un home que deambulava pel camp demanant signatures per presentar-se a les eleccions. El més estrambòtic és que enlloc del seu programa de propostes repartia sobres de cafè. Posteriorment en Casquete es retractava i deia que optarà a la reelecció (mai jugaria amb ell al pòquer!). Al final del matx ens moríem d’enveja veient com els visitants celebraven allò que nosaltres no hem pogut aconseguir. A la roda de premsa en Francisco s’acomiadava visiblement emocionat per haver-nos frustrat.

No sé...tot plegat ha estat com...no sé....algú m’ajuda a definir-ho?

A fer nonetes

Ara sí que estem en aquell moment de la temporada en el que tots desitjaríem que s’acabés d’una vegada. Ja no ens queda cap mena d’al·licient.

Ara mateix el Badalona és una metàfora del típic home que ha sortit de nit amb la intenció de sucar i ha fracassat. Del típic home que tenia moltes expectatives, que s’ha passat hores i hores tirant els trastos a dones però que no ha triomfat ni tan sols en l’últim intent desesperat de seduir a la més lletja. Ara mateix el Badalona és la imatge del típic home que, recolzat a la barra d’un bar, apura l’última copa tot sol mentre el cambrer li diu que d’aquí a cinc minuts ha de tancar. Però també som la imatge del típic home que anirà a dormir begut amb la il·lusió que, quan s’aixequi tot ressacós, tornarà a tenir una nova oportunitat.

Bon dia a tothom!

Riiiiiiiiing!!!!!!!!!!!!! Apago el despertador. Tinc el cap confús. Fins fa poc somiava. Em pessigo i em faig mal. Sí, estic despert. Segur? En Colegiado em ve a donar el bon dia i m’impregna la cara de baves. Sí, definitivament estic despert. El somni s’ha acabat. Quina llàstima: era tan realista... Intento situar-me mentalment mentre vaig a buidar l’orinal. La il.lusió s’ha esfumat, sí, però l’any vinent tornarem a perseguir-la, no? Aix! De sobte recordo que la junta d’en Casquete plega. O almenys això és el que diu... Algú tindrà el coratge d’agafar el timó d’un club de futbol en una ciutat on només s’ajuda al bàsquet? Sí, sembla que hi ha una alternativa: un desconegut de l’afició que es dedica a fer cafè. No, no és en Julio Jiménez, però crec que el seu currículum en el món del futbol és una fulla en blanc. Què passarà amb el Badalona? Em preparo una torrada i una tassa de cafè (no sé si és de la marca del “salvador”). Vaig a seure al sofà i ensopego amb una tifa d’en Colegiado. El molt brut l’ha descarregat fora del lloc indicat. Quina merda!

De fora vingueren...

Que l’Eivissa pugui establir per decret l’horari dels partits que juga a fora és una presa de pèl. No vull posar excuses al trist empat d’avui, però que a casa nostra ens imposin haver de jugar a trenc d’alba és el súmmum. L’argument que es dóna des de la Federació té a veure amb les limitacions d’horari dels vols. Molt bé, i? Sinó poden marxar a la nit cap a casa que dormin en un hotel i tornin l’endemà, però que no alterin el metabolisme dels nostres jugadors. O és que algú dubta que en Prats hagués marcat si la rematada final l’hagués fet a quarts de set enlloc de quarts de dues?
Pel Badalona també és una putada agafar l’autocar de tornada a les deu de la nit quan està a 600 quilòmetres de la ciutat però no per aquest motiu fem anar malament als altres.
En fi, que si la cosa continua així l’any que ve, a banda de l’horari, també podran imposar-nos jugar en un camp neutral, preferentment proper a l’aeroport, no vagi a ser que s’escapi el vol de tornada...

Prou d'estafes!

Ja és hora que algú ho digui en veu alta: la lliga dels 3 punts és un autèntic frau. De què collons ens serveix empatar al camp del Terrassa!?
Quan anteriorment n’hi havia 2 en joc, si el matx acabava amb empat tots dos conjunts se’ls repartien. I ara? Si s’empata els equips reben un punt cadascú, però… i l’altre qui se’l queda? Què no n’hi ha 3 en joc? Doncs si n’hi ha 3 en joc s’han de distribuir d’alguna manera i no robar-los.
L’altre dia vaig trucar a la Federació denunciat aquesta estafa i els vaig dir que amb els punts que aquest organisme es queda, al final de la temporada els podria repartir aplicant diversos criteris: premiant als equips més esportius, als que posseeixen l’estadi més antic o als que tenen els vestidors més nets. Tan me fot, que s’ho muntin com vulguin, però que tornin als clubs allò que és seu!

Perrea, perrea!

Avui només entrar al camp m’he tornat a sentir orgullós del meu club. Mentre sentia de fons el “chiki-chiki” amb el que ens delectava en Molina, he llegit un rètol de la junta que anunciava que l’aigua amb la que reguem el camp és de pou, i que per tant no en malgastem de potable. Segurament la traiem del mateix pou on vam estar mesos enrere i del que afortunadament estem sortint contra el pronòstic de molts. Després del valuós triomf contra l’Ontinyent, la foscor i l’eco angoixant d’aquest pou està més lluny que mai, mentre que la promoció ha deixat de ser objecte de mofa dels tocacollons que ens voldrien a regional, per convertir-se en una realitat encara difícil, però ja factible. Vinga, va! Som-hi!

Deplorable

Anys enrere, quan només jugàvem per Catalunya, era habitual que els desplaçaments dels socis més veterans incloguessin visites culturals. Aquesta filosofia l’encarnava la "Penya Blava" ja que el seu autocar trepitjava molts dels indrets més emblemàtics de la història i la cultura del nostre país. Sortida des del "Bar Martir" a trenc d’alba, esmorzar generós a mig matí, visita cultural al migdia i després cap a dinar i al partit. Quina manera més virtuosa de concentrar aficions en poques hores!
Ahir, en canvi, vaig veure com la moral de diversos seguidors nostres queia en picat quan tornava de Castelldefels per la C-31. Malauradament vaig observar alguns coneguts aturats al voral parlant amb unes noies que vestien d’una forma molt extremada. Ho feien amb cara de babaus, tot regalimant saliva com si fossin llops famèlics. El més greu és que portaven l’adhesiu del nostre club a la part posterior del cotxe i...és clar, una cosa és que només se’n vegi un, però l’altre és que al llarg de 2 quilòmetres descobreixis diversos turismes amb l’escut del CF Badalona contractant uns serveis de dubtosa moralitat...
Entenc que després d’un altre empat frustrant alguns es vulguin pagar una alegria, però no trobo gens bé que ho facin davant de tothom. Com a mínim podrien haver canviat l’escut del Bada pel del toro d’Osborne.

L'altre espectacle

Hi ha aficionats que amb els seus comentaris t’alegren la tarda. Sentint-los, t’arrenquen un somriure i et fan oblidar per uns instants el patiment del matx. Aquí van alguns exemples d’avui:

-“Què fa en Blanco defensant?” El soci en qüestió (d’avançada edat) l’ha confós amb en Cámara i ha hagut d’aguantar les mofes dels del seu voltant.

-“L’àrbitre és aragonès. Segur que l’autocar del Lleida l’ha recollit a Fraga i els està tornant el favor. Quin fill de puta!”

-“A veure si en Tarradelles fa una jugada per la banda i deixem de penjar pilotes d’una punyetera vegada que per dalt no fotarem res!” El pobre Pere ja feia més de 10 minuts que era a la dutxa i a l’aficionat li han dit de tot menys guapo...

-A les últimes oportunitats desesperades a pilota aturada: “Vinga Rubén! Puja a rematar!” Lògicament els altres seguidors l’han neutralitzat amb un “calla burro! Vés a la merda! Què vols que perdem?”

El futbol és gran per l’espectacle en si, però també pel munt de personatges (molts d’ells autèntics freaks) que es troben a les graderies. Sense ells, seria com anar al cine.

Dos vegades bo...

Definitivament som un club dòcil, misericordiós i espoliat. M’explico: no només no protestem per l’abandonament institucional al que estem sotmesos sinó que a sobre ens fem un fart de perdonar vides. Avui, a Vilajoiosa, no és que haguem fallat un parell d’ocasions clares, no! És que si haguéssim tingut una mica més de punteria el partit hagués acabat tranquil·lament amb un 1-6. A sobre el gol d’ells ha estat en clar fora de joc i després d’alguns rebots. Quina crueltat la nostra!
Que l’Avi dibuixi el que li roti (de fet sempre va al seu aire) però si jo hagués de plasmar en forma gràfica com és el Badalona dibuixaria un home amb un lliri a la mà, amb una galta vermella i posant l’altre perquè l’etzibin fort i amb unes aletes de submarinista als peus.

Ai! Ui! Uf...

La Setmana Santa ocupa la vida de tota la família escapulada independentment de les creences de cadascú. Jo no sóc un home de fe però veient el partit d’aquesta tarda no he pogut evitar sentir el pes de la penitència. I és que l’equip s’ha autoflagel.lat igual que ho fan els masoques que van caminant fuetejant-se l’esquena.

En el cas del Bada, els cops de fuet han estat les nombroses ocasions fallades que han fet que l’adversari ens fes sofrir fins al límit del que és suportable.

Afortunadament no tenim l’esquena rajant de sang com els penitents però si continuem així, la meva ànima quedarà marcada pel pes de l’angoixa. Menys mal que unes hores abans havia aconseguit beneir el meu palmó...

Aneu a cagar, home!

A entrenadors com en Schuster se’ls hauria d’inhabilitar de per vida per queixar-se dels àrbitres. El cas de l’alemany és igual que el d’una dona rica que té un atac d’histèria perquè el seu gosset de merda ha fet caca fora del lloc indicat, mentre al carrer hi ha un munt de gent fotent-se de gana. I en aquest cas, nosaltres som els morts de gana.
Els greuges dels àrbitres vers el Badalona clamen el cel aquesta temporada. Ahir, un penal en contra inexistent i una expulsió amb mig partit per endavant. Vinga, home! I a nosaltres qui ens escolta? Jo no sé què caram hem fet als col·legiats però ens tracten pitjor que a un presoner de Guantánamo. Potser prenen represàlies perquè no tenim hidromassatges al seu vestidor o perquè el directiu encarregat de pagar-los és un catxondo i els dóna els diners amb monedes, no ho sé, però ja està bé que ens persegueixin d’aquesta manera!

Cascades

Badalona ha estat notícia aquesta setmana per la fuita d’aigua a la riera de Canyet. Diuen que la quantitat d’aigua que es perd diàriament allà és la necessària per abastir 2.000 mil persones... Doncs bé, el nostre equip havia de tancar el cercle de la notícia mostrant no una, sinó quatre grans fuites a la nostra defensa. Sí, amics, hem fet aigua per tot arreu... Allò semblava les cascades del Niagara!
La sort d’haver jugat en horari de futbol femení és que per la tarda he pogut fer coses inusuals en un diumenge. Avui, per exemple, m’he dedicat a degustar un parell de cafès, concretament de la marca Unic. No sé...no l’havia provat fins avui. Aparentment té una consistència normal, un gust ni massa agre ni massa neutre i un color negre que espero no sigui una metàfora del nostre futur. Mmm...crec que seguiré fent més tast per acabar de perfilar la meva opinió...

Bon viatge!

Adéu, fantasma descens. Ens ha costat molt fugir de tu. Ens has estat assetjant per posar a prova la nostra capacitat de resistència i et felicito perquè ens certs moments la integritat de la nostra moral ha perillat. Has estat un digne adversari, però t’has equivocat de club. Ens ha costat molt arribar aquí. Per això les nostres fixacions de seguretat estan orientades a assolir el cim del massís més que a protegir-nos d’una caiguda impossible. Enhorabona, de debò, però se t’han acabat les possibilitats. T’hem vençut. Si vols seguir pertorbant algú amb possibilitats de fer-lo embogir i fracassar no cal que marxis molt lluny de Badalona...però marxa. Aquí ja no hi fas res. A més, tenim altres enemics molt més poderosos que tu. I amb aquests si que no les tinc totes...

Mmm!! Que bons!

Un i dos! Com senten aquests?!
Sempre és orgàsmic guanyar la Grama, però si a sobre ho fem amb l’àrbitre en contra, l’èxtasi és total. Ni l’expulsió d’en Santi ni el penal inventat han permès els de Santaco treure res de bo de l’avinguda de Navarra. El col·legiat (canari, per cert, quina casualitat…) ho ha intentat de totes totes, però al camp hi havia un equip que puja i puja i un altre que baixa i baixa. I el que li queda!
Un i dos! Fora espines!
Un i dos! Quin orgull! L’orgull de veure que malgrat les penúries socials que estem passant tenim un grup humà compromès i disposat a fer més suportable l’enorme incertesa que ens envolta des de fa temps i que no ens deixa créixer.
Un i dos! Vinga, cap a casa!

Però què volen?

Per què els amics verd-i-negres xiulen l’alcaldessa? Però si l’haurien de rebre sota pal·li cada vegada que trepitja l’Olímpic!! M’he perdut alguna cosa? Que potser ha suspès les obres de la Capital Europea i no m’he assabentat? Si a Can Penya la reben així com ho hauríem de fer nosaltres? Estic desconcertat. No entenc res...

No la vull dinyar!!

Això és de boigs! Una setmana fem un nyap i ni en Francisco ni ningú val res i a l’altre juguem millor que els Globetortters i el míster i tot déu són millors que en Zapatero enganyant. Jo si voleu que us digui ja no penso res. Total, dius una cosa una setmana i a l’altra ho has de canviar…Així que tenint en compte les circumstàncies i entreveient que d’aquí al mes de juny això seguirà sent una muntanya russa, he decidit entregar-me a la meditació. A partir d’ara veuré la trajectòria del Badalona des de la distància emocional. Demà mateix m’inscriuré a ioga i visitaré uns monjos budistes perquè em mostrin el camí de la serenor i la pau interior.
No sé vosaltres, però a mi no m’agradaria fer el traspàs patint pel descens. Tot cas en una promoció per pujar o emportat per l’èxtasi de veure fet el nou camp...

Ai, ai, ai...

Grrr! En els meus càlculs no entrava cedir cap punt contra el pitjor equip de la lliga…0-0, un resultat que té forma d’ulleres. Potser li calen a algú per veure que o es corregeixen certs errors ràpidament o bé entre el mes de maig i juny Badalona patirà de 10 a 20 defuncions per problemes de cor.
Motius per l’esperança: que en Blanco, en Tarradelles i els nous fitxatges agafin ràpidament el ritme.
Motius pel pessimisme: que ja fa uns quants mesos que busquem motius per l’esperança i no veiem la llum.
D’altra banda demà a primera hora seré a l’Ajuntament per denunciar-los com a responsables subsidiaris d’haver fet malbé els meus pantalons de fil preferits. La part del cul se m’ha quedat totalment encongida a causa de l’aigua de la tribuna. I segons com, també demandaré als del BNS perquè el seu paper no és prou dens com per evitar el pas de l’aigua...

El més gran

Anem bé. Tercer desplaçament consecutiu en el que puntuem. Aquesta vegada gràcies a un penal més que justificat. Fins i tot un àrbitre canari l’hagués xiulat! El que se m’ha fet força estrany és veure com el xutava un jugador que no era en Càmara. No sé…la imatge no quadrava. És com si ara anéssim a la RENFE i observéssim que els trens van a l’hora o com si el nostre Ajuntament mostrés un mínim interès pel futbol. Oi que se’ns faria rar? Doncs la mateixa sensació he tingut aquest migdia. En Càmara és el jugador més emblemàtic i il·lustre que hem tingut ens els darrers 15 anys. Està al mateix nivell dels Torrents, Serres, Rebollos, Riers o Serranos. Senzillament és un mite i com tots els futbolistes d’aquesta mena la banqueta representa un cop contundent i dolorós contra el seu orgull. Per aquesta raó és admirable que no hagi manifestat públicament l’emprenyament que segur que té. Una actitud que el dignifica i l’engrandeix encara més com a jugador, capità i líder.

Temps era temps

M’adono que m’he fet vell. Avui després del partit ho he vist clar: “Garigot, la teva època ja ha passat”, m’he dit a mi mateix. I és que quan jo era jove si un àrbitre feia la meitat del que ha fet avui aquest bon home, la nostra ciutat sortia a “El Caso”. Tres penals en contra, un gol amb la ma que ha concedit i dos dels nostres expulsats. La intervenció dels grisos per protegir l’àrbitre hagués estat segura. Bé, que consti que no vull fer apologia de la pedra i el garrot, però és que no hi ha hagut ni una inofensiva invasió de camp intimidatòria. Quatre crits de “lladre, mamón, fill de...” i tots com un ramat de bens cap a casa. Una cosa és que s’equivoqui i l’altra és que algú se’n rigui de nosaltres a la cara com ha passat avui.
Descartada la violència, s’haurien de buscar noves fórmules de venjança per casos així. Per exemple manipular el termòstat de l’aigua per quan s’estiguin dutxant fotre’l de cop a 100ºC o electrificar els bancs del vestidor per enrampar-los de tant en tant a baixa intensitat.
A hores d’ara aquesta tripleta arbitral del col·legi canari deu estar fotent-se un tip de riure a costa nostra en algun local d’ambient de Barcelona impunement. Com canvien els temps...
“Ai, Garigot, la teva època ja ha passat.”

Gol especialitat de la Casa Tarradelles

Goool!! Goool!!! Goool!! Escric aquest article en calent!!! No és que estigui immers en un precoit, sinó que estic escoltant en Duran cantar el gol d’en Tarradelles! De penal i a l’últim minut! Ai el cor!! Quin orgasme futbolístic!!!
Me n’alegro especialment per en Tarradelles perquè el xaval s’ho mereix després del llarg calvari que ha passat. És cert que el negoci de les pizzes li permet no patir pel seu benestar, però a nivell futbolístic necessitava una dosi de moral com aquesta per tornar a ser el gran jugador que tantes tardes de glòria ens ha donat. Felicitats Pere!! Avui em fotaré una 4 estacions a la teva salut!!!

Qui ha dit que no existeixen?

He passat bona part de la tarda assegut en un banc del parc que hi ha al costat del metro de Pep Ventura. Observant les cares dels vailets amb els seus fanalets a la mà m’he remuntat 78 anys enrere quan, en aquesta mateixa data, presenciava la cavalcada a l’alçada de l’ajuntament. La desfilada de les carrosses era un moment sublim pels xiquets de la meva edat que esperàvem veure realitzats els nostres desitjos a l’hora que fèiem punteria amb els caramels contra els pobres patges... Eren temps difícils i feixucs aquells, sobretot per l’estómac, però totes les penúries s’oblidaven amb l’ajuda d’una imaginació que ens transportava a un món màgic. Malauradament, a l’endemà ens topàvem amb la crua realitat. I és que tot el que no haguessis arreplegat de les butxaques dels espectadors encantats la nit anterior...
Avui al capvespre, mentre jeia al sofà mig endormiscat, he rebut la trucada d’un bon amic: “Garigot! Menys mal que hem guanyat al camp del Benidorm! Ja tocava!”
Sincerament, pensava que jugàvem diumenge. Com us podeu imaginar m’he commogut i he tornat a sentir la màgia de la Nit de Reis com el més innocent dels infants.