Ara fa dotze mesos em vaig adreçar a vostès per demanar-los el de cada any des de en fa 60: el nou camp de futbol. Perdonin el meu atreviment i la meva insolència per sol·licitar un impossible com aquest i més quan estan tan ocupats amb el germà que viu a banda i banda de l’autopista.
Així que enguany no els demanaré tal barbaritat i em conformaré amb quatre cosetes sense importància que de ben segur estarà al seu abast.
Primer de tot m’agradaria que infligís una mica de serenor als nostres futbolistes. Veuran, és que la cosa no rutlla i els nervis i la desconfiança s’estan apoderant d’ells. No és que siguin pas dolents (bé, potser alguns dels nous sí, per què enganyar-nos) però com que no guanyen ni per equivocació, el seu ànim cau i de retruc, el de tots nosaltres.
A l’entrenador, a banda de tranquil·litat, estaria bé que també el dotessin amb una mica d’alegria i rumb perquè cada dia el veig més trist i desorientat. L’home no se’n surt i això es contagia per tot el vestidor i per la resta del camp (un camp fabulós i modern, eh...no es pensin que vaig amb segones...).
A la directiva seria perfecte que la il·luminessin un xic perquè l’encerti en els fitxatges d’hivern. No és que necessitem cap Messies, no, però sí alguns homes que en sàpiguen i li fotin collons, ai, perdonin, volia dir valor.
I a l’afició, en fi, crec que no tenim dret a queixar-nos de res. Cada diumenge un vell diferent es fot escales avall de la tribuna però no per culpa de l’estat de les graderies, no... És que són una colla de descuidats que no s’hi fixen. De fet on estaríem més confortables que al vell, ai perdó, volia dir bell estadi de l’avinguda de Navarra?
Com poden veure no demano cap desig que no estigui al seu abast. Altra cosa és que tinguin la voluntat de fer-los realitat. Encara falta pel dia de la seva arribada. Així que si tenen previst tornar a passar de llarg de la nostra porta avisi’m amb el temps suficient perquè pugui canviar de proveïdor i dirigir-me a un que està a Lapònia.
