Vinga, a perdre!

Sembla que el tren de dalt no l’acabem d’agafar. Com que cada vegada és més difícil, potser hauríem de començar a perdre molts punts expressament perquè l'hivern no es faci pesat. Si empatem dos partits, després en perdem un altre, posteriorment en guanyem un....sempre estarem en una zona neutre i el camp s’anirà buidant mica en mica enmig d’un hivern que pinta ser llarg i fred. En canvi, si perdem 6 partits consecutius serem un clar aspirant a guanyar-nos la permanència i la segona part de la lliga tindria un sentit. Evidentment no baixaríem però la por ens mantindria motivats i no pas com ara, que com que tenim assumit que ni pujarem ni baixarem, ja sembla que se’ns en fot tot.

Fins el pitu!!!

El comportament de l’afició del Badalona mereix un estudi sociològic urgent. Ahir guanyem per 3 a 0 i al final del matx dels 4 gats que hi havia al camp, 2 es van posar a xiular. No dic que no es pugui xiular, però amb la d’oportunitats que hem tingut de fer-ho ens els últims mesos, precisament ahir és quan més es van deixar sentir. Ja ho feien alguns amb en Calderé (ascens a segona B) i també amb en Julià Garcia (campions de segona B).

Tal i com va la temporada, una victòria és una victòria. Si a més volem espectacle, organitzem una sortida al Bagdad.

Millorem l'economia domèstica

Diumenge em vaig llevar just a l’hora que començava el partit després d’una nit insípida a l’”Imperator”. Vaig estar picant pedra fins a quarts de sis però cap de les 10 mòmies amb les que vaig ballar va voler venir a casa a fer una xocolata amb xurros.

Total, que després de dormir unes horetes, vaig aixecar-me escoltant en Duran mentre feia un cigaló. No sentia el nom de l’Isaias per enlloc. Normal, no hi queia que estava sancionat després que el Comitè de Competició rebutgés el recurs del Badalona. I és que jo ja no entenc per què la junta presenta recursos a aquesta colla de vividors que gairebé mai ens han fet cas. Si suméssim els diners que hem invertit en enviar-los vídeos, ara mateix tindríem els euros suficients per fitxar al mercat d’hivern. Segur que aquest organisme se’n riu del Badalona cada cop que li arriba una cinta nostra. Per això convido a la directiva a que el proper vídeo que els adreci, sigui de la sèrie “Los ladrones van a la oficina".

"Yes, we can!!!!"

Mira si som bona gent que enlloc de fer-los 4 gols a aquests de l’Alacant, ens vam conformar amb només 2. El bany ens el vam guardar pel final del partit: amb aigua i sabó, com Déu mana. L’equip no té adversari si creu en ell mateix, però en cas contrari...Per això hem de crear un clima propici per reforçar l’autoestima dels jugadors. Enlloc de posar l’himne del Centenari (per cert, ja fa temps que ha passat, no?) podríem saltar al camp amb l’himne del “Yes, we can” que va fer servir l’Obama en la seva campanya i, si té traça, ens el podria interpretar en Sidibé des del mig del camp. Som-hi!

Calma....

No hi ha pressa: tenim fins al 30 de juny per fitxar un nou entrenador… Desconec per què no tenim encara tècnic un cop han passat 15 dies des de la destitució d’en Manolo González. De moment, en Cruyff ja se’ns ha escapat. No, no. No rigueu. Si triguem tant en signar el nou entrenador és perquè segur que s’està buscant un perfil de primer nivell. D’una altra manera, seria incomprensible que anessin passant les jornades, s’anessin esfumant els punts i les esperances sense que la directiva donés el cop d’efecte que necessita l’equip. Poca gent entendria que anéssim tirant amb un entrenador interí per acabar fitxant en Toni Llebaria de torn. Però tranquil·litat, que la directiva no s’estressi.

No ofèn qui vol

A mi no m’han ofès els càntics dels seguidors de la Grama que ens desitjaven el descens a tercera. És més, després d’una llarga reflexió, he arribat a la conclusió que si això passés podria significar un punt d’inflexió per a nosaltres. Està comprovat que si et passes molts anys a segona B pots caure en la desmotivació i convertir-te en un equip del “montón”. Precisament el nostre botxí d’avui és un clar exemple d’això. En canvi, si tinguéssim la desgràcia de ser un equip de tercera-segona b-tercera-segona b....com a mínim tindríem una immensa alegria a l’any. Millor això que la monotonia, oi?

Com guanyar sempre

Per fi he recuperat el control del blog després que l’insensat d’en Manel Piñero me l’intervingués a la força. És cert que el tema de l’escapulari va afectar seriosament la meva salut, però això no li donava cap dret a internar-me contra la meva voluntat en una residència sòrdida i decadent...

Dit això, sembla que el canvi d’entrenador ens ha caigut força bé. De fet ja fa temps que tinc una teoria que segur tindria èxit. Es tracta de fitxar un entrenador el dilluns i fer-lo fora el diumenge després del partit, independentment del resultat. D’aquesta manera tindríem moltes avantatges. La primera seria que pel nostre rival seria impossible estudiar-nos i tindríem sempre el factor sorpresa al nostre favor. A més, tots els jugadors del Badalona estarien constantment motivats per por a perdre el seu lloc o il·lusionats per jugar. No hi haurien ni titulars ni suplents. Econòmicament, no hauríem de mantenir paràsits ni pagar indemnitzacions abusives. Un partit, 500 euros i al carrer. Vinga Fermín, prova-ho!

All my loving, nai, nonai, nonai.....

Sí que han arriscat poc els directius responsables de dissenyar la nova samarreta suplent del Badalona. No es diferencia en res de l’equipació oficial excepte en un detall: l’escapulari és groc enlloc del blanc. El món porta un segle veient-nos amb l’escapulari blanc i puntualment no està malament que el canviem. D’aquesta manera podem comprovar que, efectivament, els nostres antecessors van fer bé de crear-lo blanc.... Posats a jugar amb el nostre signe històric més característic, li podrien haver afegit uns “topos” verds, unes flors liles i unes maduixes ben llampants! I, per arrodonir-ho, també hagués estat bé substituir l’himne per una cançó dels Manolos.

Necessitem un psicòleg urgentment!

No em preocupa tant la derrota contra l’Europa com la falta de confiança que es transmet des del nostre propi club. A la pàgina web hi ha la classificació provisional de la lliga que comença el proper diumenge i si us fixeu ens hem posat.....sisens!!!!! O sigui que ni nosaltres mateixos ens creiem que puguem fer la lligueta d’ascens. “Home Garigot, és que està ordenada alfabèticament”, em direu. Doncs desaprovo aquest sistema! La classificació de la jornada zero és l’única que podem manipular i si som incapaços d’establir un criteri que ens situi líders destacats és que hem de fer una cura ràpida d’autoestima.

Pretemporada feixuga

Havent fitxat l’entrenador i alguns jugadors de la Grama, d’una cosa estic segur: si el nostre objectiu és estar molts anys a segona B no hem de patir. A part d’això, jo també he començat la pretemporada tot fent alguns exercicis. Per exemple, he anat a una obra abandonada i he començat a pujar i baixar escales enmig de bigues podrides i bastides a punt d’esfondrar-se. D’aquesta manera quan hagi de tornar a l’avinguda de Navarra ja estaré totalment entrenat i el risc de lesionar-me serà menor.
També he anat a un spa i m’he submergit en unes aigües glaçades. Tot i que quasi moro d’hipotèrmia i després he tingut problemes per trobar-me el fal·lus per pixar, diuen que va bé per la circulació. Jo només ho faig per estar preparat per quan arribi el fred i la pluja al nostre camp exempt de qualsevol barrera protectora.
El sistema nerviós també l’estic exercitant. He posat una boa constrictor famèlica perseguint en Colegiado. És cruel, però ell és molt hàbil i de moment resisteix. Això em serveix per fer-me immune al patiment perquè si aconseguim pujar, segur sofrirem de valent.
Benvinguts a tots els nous i sobretot tingueu present que aquí es ve a pencar i a pujar!

Les notes d'en Garigot

ENTRENADOR: Ha sabut treure tot el suc als seus jugadors. Ha demostrat ser una eminència a l’hora de llegir els partits, especialment el dia del Barça atlètic a casa. Si suprimim uns quants equips més de les categories inferiors per poder fitxar una altra tongada de bons futbolistes, serà l’home ideal per tornar a dirigir el Badalona la propera temporada.

JUGADORS: Compromesos. Tot i estar plenament reconeguts i, en alguns casos ser veterans, no han vingut a Badalona a que els paguem la jubilació. Han vestit la samarreta amb orgull i coratge. Per a ells, el Badalona no ha estat un equip més: han fet seu el compromís que tenim de pujar a segona A i de donar-li al futbol de la ciutat una mica més de prestigi. Un 10 per a ells. Si cal desmantellar el conjunt femení per disposar de més diners per augmentar-los la fitxa i que es quedin, fem-ho!

DIRECTIVA: Si hagués tingut diners per destituir l’entrenador i fotre fora a alguns “cracks”, tampoc ho hauria fet perquè la confiança en tots ells ha estat total. Cada temporada que passa, l’ull clínic per fitxar jugadors millora. Pel que fa al procés de construcció del nou estadi municipal ens ha mantingut constantment informats a tots els socis. Si cal suprimir la secció de petanca per comprar ciment, fem-ho!

AFICIÓ: En tot moment ha fet costat a l’equip tot omplint l’avinguda de Navarra diumenge rere diumenge. Malgrat els moments difícils, no hi han hagut xiulets ni rajades i ni tan sols amb el partit resolt no hi ha hagut cap aficionat que hagi abandonat l’estadi abans d’hora.

NOTA GLOBAL: Matrícula d'honor.

Badalona, 0 - Alzira, 1

Per demanar que no quedi...

Caravana escapulada

Malgrat la derrota, ja haguéssim signat fa tres setmanes dependre de nosaltres mateixos a aquestes alçades. Pujarem, no en tinc cap dubte. El problema vindrà quan haguem de fer la celebració perquè es veu que l’Ajuntament ha restringit els actes a la balconada només per la Penya i per fer-hi els pregons de la festa major. Un greuge més!
Suposo que la directiva estarà buscant alternatives, però jo proposaria celebrar-ho en un autocar descobert, passejant-nos per la ciutat i ensenyant tots el cul amb el següent lema: i ara on jugarem?

Això és una mona!

Quina mona vaig agafar ahir! Quina mona he dormit aquesta ni! I quina mona em menjaré aquesta tarda juntament amb una vídua de Terrassa que vaig conèixer! A més serà una mona feta a mida per un veterà pastisser de la ciutat.

La base del pastís serà una recreació de l’equip que va vèncer ahir. En un dels extrems hi haurà un escut de xocolata del Badalona i a l’altre un parell d’ous de Pasqua, el símbol que millor representa l’actitud del nostre conjunt. També posaré les típiques plomes que seran blanc-i-blaves. Em seran de gran utilitat pels jocs que de ben segur practicarem després amb la meva nova amiga...
Tic-tac, tic-tac, ja falta menys...

Tots com aquest!

No em podia imaginar un diumenge tan rodó com el d’avui! He anat al millor restaurant de Lleida per afartar-me de cargols i vi. Mmmm....impressionant! A l’hora de pagar he simulat una lipotímia aguda i quan ha vingut l’ambulància, els he pogut convèncer que ja estava millor i que em portessin al camp del Lleida perquè m’atengués el doctor Antoja. Lògicament el vehicle ha entrat per la porta d’emergència amb la qual cosa també m’he estalviat l’entrada. Pel que fa al matx no cal que us digui res de com he gaudit!

Hem fet el gest del campió: guanyar un partit clau en un moment clau. Tic-tac, tic-tac....el compte enrere continua!

Moltes gràcies!

L’àrbitre, lluny de perjudicar-nos, ens ha volgut reforçar la nostra autoestima. Ja sé que ens ha expulsat 3 jugadors més el pobre Pepín, però ens ha fet un favor de totes totes. Jo crec que fins i tot s’ha quedat curt. Hauria d’haver fet fora un altre jugador del Bada, afegir 30 minuts de temps extra i xiular-nos un penal en contra just abans d’assenyalar el final (en Rubén segur que l’hagués aturat si és que aquests de l’Eivissa no l’enviaven a l’altra banda de l’autopista).

Sigui com sigui, després d’aquesta victòria èpica ens ho hem de creure més que mai! Som capaços de guanyar amb una clara inferioritat i amb un arbitratge dubtós. Serem conscients d’això a Lleida?

Sol com un mussol

Aquest és l’últim cop que em connecto al blog fins a la propera jornada perquè si ho faig abans em sentiré més sol que la una. Hem guanyat, hem gaudit, hem donat espectacle....Això vol dir que ningú deixarà cap comentari fins que tornem a perdre. És un clàssic d’aquest lloc. En fi, no sé ni per què estic escrivint tant si no em llegirà ningú. Em noto sol, desemparat, orfe de lectors. Fins i tot en Col.legiado fuig de les meves carícies...
M’apuntaré a un viatge de l’IMSERSO per trobar el contacte humà i el calor d’alguna vídua amb ganes de reviure vells moments de glòria.
Fins a la propera derrota.

Osasuna B, 1 - Badalona, 0

Il.lusions òptiques

A banda de l’excel·lent victòria, avui també ens hem de felicitar perquè el Badalona ha modernitzat la seva pàgina web. De tota manera comença amb mal peu ja que a la presentació apareix una il·lusió òptica: un espectacular camp de futbol que està a anys llum del que tenim.
Desconec d’on han tret la imatge. Desconec, també, si té alguna cosa a veure amb el projecte (escrit originàriament en un pergamí) del fictici estadi que va dissenyar un arquitecte francès que ja deu ser mort. Sigui com sigui, posats a col·locar imatges utòpiques, podrien haver establert la de la Torre Eiffel, o la de l’Estàtua de la Llibertat que també haguessin fet bonic. Fins i tot ens podrien haver disposat fotos de l’Elsa Pataki o de la Paulina Rubio i així, quan d’aquí a 10 mesos tornéssim a perdre un partit, poder-nos alegrar la vista.

Es tracta de ficar-la...

Teníem una gran oportunitat per reivindicar-nos davant un dels millors equips de la categoria però res de res. Bones intencions, moments de bon joc però a l’hora de concretar...
Semblem el típic home que es passa tota la nit parlant amb una dona però que no s’atreveix a dir aquella frase o a fer aquell gest tan necessari per emportar-se el “gat a l’aigua”. Llavors ve el clàssic impostor que amb 2 minuts fa la feina i marxa acompanyat a gaudir del seu moment de glòria.
Estaria bé xutar de tant en tant...Mai se sap. De vegades, ni que sigui de rebot, acaben entrant.

Curats!

No he pogut anar al partit perquè en Colegiado s’ha passat la nit amb greus problemes gàstrics. El matí l’he dedicat a recollir els residus que ha anat deixant per tota la casa i posteriorment l’he acostat a un amic jubilat veterinari perquè li fes un reconeixement. Segons ell, la descomposició li deu haver provocat un aliment en mal estat, extrem que poso en dubte perquè de tota la vida que l’alimento amb queviures que m’han caducat i mai se n’ha ressentit... Afortunadament ha estat posar-li una injecció i revifar. Just el mateix que el Badalona. Necessitàvem la injecció d’avui per tornar a creure’ns-ho i anar la setmana vinent al camp del Villarreal a mirar-lo als ulls i dir-li: “Venim a per vosaltres.”

Uoooooaaaaai!!

Cal ser tan generós?

Una vegada més ha quedat demostrat que per guanyar un equip petit necessitem fer, almenys, 5 gols. Hem estat superiors en tot però la Grama n’ha tingut prou amb dos xuts a porta i amb en Monti menjant-li el tarro al col·legiat ( si li arriba a dir que arbitrés amb minifaldilla ho hagués fet) per treure un puntet.

Això sí, nosaltres seguim cometent errades de principiant que ens estan fent perdre posicions, com és el cas del gol de falta que hem encaixat. Perquè no teníem en Torrebruno ni en David el Gnomo, sinó els haguéssim posat a la tanca per facilitar encara més el llançament de l’adversari. Si és que......

Desempatem?

Quan es produeix un marcador com el d’avui els equips s’haurien de posar d’acord per veure qui s’emporta els altres dos punts en joc ja que aquest empat no deixa contents ni als uns ni als altres. Arribats al minut 90, tots dos haurien d’establir un objectiu i el primer que l’assolís tindria via lliure per fer el gol de la victòria sense cap oposició.

Aquest objectiu podria consistir en veure qui encerta amb la pilota a les parts de l’àrbitre (amb un xut fluixet) o bé qui és capaç d’enviar més lluny una escopinada. Tenint en compte que molts jugadors no s’amaguen quan els ve una salivada, els podria resultar fins i tot fàcil.

A part d’aportar una dosi extra d’espectacle, aquest desempat faria que, almenys un equip, marxés content.

Hem tornat!

Per fi hem retrobat el camí que vam abandonar fa uns mesos. Ho hem fet gràcies a la confiança en nosaltres mateixos i també amb un punt de sort. Però l’infortuni sofert només ha estat un parèntesi en la nostra trajectòria. Som l’excursionista que anava enfilant el camí cap al cim i que en un moment donat es va desviar per poder fer les seves necessitats. Un cop buidats els residus intestinals vam intentar recuperar sense èxit el rumb fins al dia d’avui.
El nostre malson per boscos i indrets inhòspits ens ha de servir d’alerta. A partir d’ara la brúixola sempre a la mà, així com tenir consciència de ser el que som: el millor equip del grup.

Brrrrrrr!!

Pare nostre que esteu....

Mai he sigut home de fe, mai. M’he passat la vida renegant de Déu, l’Església, els capellans i de totes les seves mentides, però pel Badalona faré el que calgui.
A la vida quan no trobem esperança abandonem tots els nostres principis i tirem de fe i és el que penso fer per aferrar-me a qualsevol possibilitat d’ascens.
Ja he demanat hora per batejar-me a l’església de Sant Josep i entrar d’aquesta manera al món de Déu. Això sí, el rector m’ha dit que abans que res m’he de confessar… Calculo que per complir aquesta feixuga tasca necessitaré com a mínim 5 mesos, amb la qual cosa no arribaré a temps de demanar-li res a Nostre Senyor.
Si vosaltres ja sou cristians, si us plau, feu de tot: poseu els ciris que calgui, pagueu les butlles que els capellans us exigeixin, abandoneu els vicis que pugueu tenir. Qualsevol cosa. Feu qualsevol cosa per intentar ressuscitar el nostre Badalona. Amen.

Què ens està passant?

Sort que el Badalona és un equip de futbol i no un pacient perquè sinó ens expulsaven de la Seguretat Social. Seríem el prototip de malalt que malbarataria els recursos públics anant d’especialista en especialista, de prova en prova, d’anàlisi en anàlisi sense obtenir un diagnòstic precís.
A la vida real passa molt això. És més, fins i tot hi ha pacients de mala fe, gent jubilada que van a fer-la petar a l’ambulatori amb l’excusa d’unes suposades molèsties. L’altre dia un metge en va calar un d’aquests i el va requerir per sondar-lo. No cal dir que el malfactor no va trigar ni dos segons en marxar del centre sanitari.
Nosaltres no podem fugir, falta molta lliga, però necessitem una sonda, un estímul. No?