De fora vingueren...

Que l’Eivissa pugui establir per decret l’horari dels partits que juga a fora és una presa de pèl. No vull posar excuses al trist empat d’avui, però que a casa nostra ens imposin haver de jugar a trenc d’alba és el súmmum. L’argument que es dóna des de la Federació té a veure amb les limitacions d’horari dels vols. Molt bé, i? Sinó poden marxar a la nit cap a casa que dormin en un hotel i tornin l’endemà, però que no alterin el metabolisme dels nostres jugadors. O és que algú dubta que en Prats hagués marcat si la rematada final l’hagués fet a quarts de set enlloc de quarts de dues?
Pel Badalona també és una putada agafar l’autocar de tornada a les deu de la nit quan està a 600 quilòmetres de la ciutat però no per aquest motiu fem anar malament als altres.
En fi, que si la cosa continua així l’any que ve, a banda de l’horari, també podran imposar-nos jugar en un camp neutral, preferentment proper a l’aeroport, no vagi a ser que s’escapi el vol de tornada...

Prou d'estafes!

Ja és hora que algú ho digui en veu alta: la lliga dels 3 punts és un autèntic frau. De què collons ens serveix empatar al camp del Terrassa!?
Quan anteriorment n’hi havia 2 en joc, si el matx acabava amb empat tots dos conjunts se’ls repartien. I ara? Si s’empata els equips reben un punt cadascú, però… i l’altre qui se’l queda? Què no n’hi ha 3 en joc? Doncs si n’hi ha 3 en joc s’han de distribuir d’alguna manera i no robar-los.
L’altre dia vaig trucar a la Federació denunciat aquesta estafa i els vaig dir que amb els punts que aquest organisme es queda, al final de la temporada els podria repartir aplicant diversos criteris: premiant als equips més esportius, als que posseeixen l’estadi més antic o als que tenen els vestidors més nets. Tan me fot, que s’ho muntin com vulguin, però que tornin als clubs allò que és seu!

Perrea, perrea!

Avui només entrar al camp m’he tornat a sentir orgullós del meu club. Mentre sentia de fons el “chiki-chiki” amb el que ens delectava en Molina, he llegit un rètol de la junta que anunciava que l’aigua amb la que reguem el camp és de pou, i que per tant no en malgastem de potable. Segurament la traiem del mateix pou on vam estar mesos enrere i del que afortunadament estem sortint contra el pronòstic de molts. Després del valuós triomf contra l’Ontinyent, la foscor i l’eco angoixant d’aquest pou està més lluny que mai, mentre que la promoció ha deixat de ser objecte de mofa dels tocacollons que ens voldrien a regional, per convertir-se en una realitat encara difícil, però ja factible. Vinga, va! Som-hi!

Deplorable

Anys enrere, quan només jugàvem per Catalunya, era habitual que els desplaçaments dels socis més veterans incloguessin visites culturals. Aquesta filosofia l’encarnava la "Penya Blava" ja que el seu autocar trepitjava molts dels indrets més emblemàtics de la història i la cultura del nostre país. Sortida des del "Bar Martir" a trenc d’alba, esmorzar generós a mig matí, visita cultural al migdia i després cap a dinar i al partit. Quina manera més virtuosa de concentrar aficions en poques hores!
Ahir, en canvi, vaig veure com la moral de diversos seguidors nostres queia en picat quan tornava de Castelldefels per la C-31. Malauradament vaig observar alguns coneguts aturats al voral parlant amb unes noies que vestien d’una forma molt extremada. Ho feien amb cara de babaus, tot regalimant saliva com si fossin llops famèlics. El més greu és que portaven l’adhesiu del nostre club a la part posterior del cotxe i...és clar, una cosa és que només se’n vegi un, però l’altre és que al llarg de 2 quilòmetres descobreixis diversos turismes amb l’escut del CF Badalona contractant uns serveis de dubtosa moralitat...
Entenc que després d’un altre empat frustrant alguns es vulguin pagar una alegria, però no trobo gens bé que ho facin davant de tothom. Com a mínim podrien haver canviat l’escut del Bada pel del toro d’Osborne.

L'altre espectacle

Hi ha aficionats que amb els seus comentaris t’alegren la tarda. Sentint-los, t’arrenquen un somriure i et fan oblidar per uns instants el patiment del matx. Aquí van alguns exemples d’avui:

-“Què fa en Blanco defensant?” El soci en qüestió (d’avançada edat) l’ha confós amb en Cámara i ha hagut d’aguantar les mofes dels del seu voltant.

-“L’àrbitre és aragonès. Segur que l’autocar del Lleida l’ha recollit a Fraga i els està tornant el favor. Quin fill de puta!”

-“A veure si en Tarradelles fa una jugada per la banda i deixem de penjar pilotes d’una punyetera vegada que per dalt no fotarem res!” El pobre Pere ja feia més de 10 minuts que era a la dutxa i a l’aficionat li han dit de tot menys guapo...

-A les últimes oportunitats desesperades a pilota aturada: “Vinga Rubén! Puja a rematar!” Lògicament els altres seguidors l’han neutralitzat amb un “calla burro! Vés a la merda! Què vols que perdem?”

El futbol és gran per l’espectacle en si, però també pel munt de personatges (molts d’ells autèntics freaks) que es troben a les graderies. Sense ells, seria com anar al cine.

Dos vegades bo...

Definitivament som un club dòcil, misericordiós i espoliat. M’explico: no només no protestem per l’abandonament institucional al que estem sotmesos sinó que a sobre ens fem un fart de perdonar vides. Avui, a Vilajoiosa, no és que haguem fallat un parell d’ocasions clares, no! És que si haguéssim tingut una mica més de punteria el partit hagués acabat tranquil·lament amb un 1-6. A sobre el gol d’ells ha estat en clar fora de joc i després d’alguns rebots. Quina crueltat la nostra!
Que l’Avi dibuixi el que li roti (de fet sempre va al seu aire) però si jo hagués de plasmar en forma gràfica com és el Badalona dibuixaria un home amb un lliri a la mà, amb una galta vermella i posant l’altre perquè l’etzibin fort i amb unes aletes de submarinista als peus.

Ai! Ui! Uf...

La Setmana Santa ocupa la vida de tota la família escapulada independentment de les creences de cadascú. Jo no sóc un home de fe però veient el partit d’aquesta tarda no he pogut evitar sentir el pes de la penitència. I és que l’equip s’ha autoflagel.lat igual que ho fan els masoques que van caminant fuetejant-se l’esquena.

En el cas del Bada, els cops de fuet han estat les nombroses ocasions fallades que han fet que l’adversari ens fes sofrir fins al límit del que és suportable.

Afortunadament no tenim l’esquena rajant de sang com els penitents però si continuem així, la meva ànima quedarà marcada pel pes de l’angoixa. Menys mal que unes hores abans havia aconseguit beneir el meu palmó...