"Raro, raro, raro"

La d’avui ha estat una jornada d’allò més estranya: per començar no sentia aquell neguit d’abans de començar un matx en el que et jugues alguna cosa. Després hi havia un home que deambulava pel camp demanant signatures per presentar-se a les eleccions. El més estrambòtic és que enlloc del seu programa de propostes repartia sobres de cafè. Posteriorment en Casquete es retractava i deia que optarà a la reelecció (mai jugaria amb ell al pòquer!). Al final del matx ens moríem d’enveja veient com els visitants celebraven allò que nosaltres no hem pogut aconseguir. A la roda de premsa en Francisco s’acomiadava visiblement emocionat per haver-nos frustrat.

No sé...tot plegat ha estat com...no sé....algú m’ajuda a definir-ho?

A fer nonetes

Ara sí que estem en aquell moment de la temporada en el que tots desitjaríem que s’acabés d’una vegada. Ja no ens queda cap mena d’al·licient.

Ara mateix el Badalona és una metàfora del típic home que ha sortit de nit amb la intenció de sucar i ha fracassat. Del típic home que tenia moltes expectatives, que s’ha passat hores i hores tirant els trastos a dones però que no ha triomfat ni tan sols en l’últim intent desesperat de seduir a la més lletja. Ara mateix el Badalona és la imatge del típic home que, recolzat a la barra d’un bar, apura l’última copa tot sol mentre el cambrer li diu que d’aquí a cinc minuts ha de tancar. Però també som la imatge del típic home que anirà a dormir begut amb la il·lusió que, quan s’aixequi tot ressacós, tornarà a tenir una nova oportunitat.

Bon dia a tothom!

Riiiiiiiiing!!!!!!!!!!!!! Apago el despertador. Tinc el cap confús. Fins fa poc somiava. Em pessigo i em faig mal. Sí, estic despert. Segur? En Colegiado em ve a donar el bon dia i m’impregna la cara de baves. Sí, definitivament estic despert. El somni s’ha acabat. Quina llàstima: era tan realista... Intento situar-me mentalment mentre vaig a buidar l’orinal. La il.lusió s’ha esfumat, sí, però l’any vinent tornarem a perseguir-la, no? Aix! De sobte recordo que la junta d’en Casquete plega. O almenys això és el que diu... Algú tindrà el coratge d’agafar el timó d’un club de futbol en una ciutat on només s’ajuda al bàsquet? Sí, sembla que hi ha una alternativa: un desconegut de l’afició que es dedica a fer cafè. No, no és en Julio Jiménez, però crec que el seu currículum en el món del futbol és una fulla en blanc. Què passarà amb el Badalona? Em preparo una torrada i una tassa de cafè (no sé si és de la marca del “salvador”). Vaig a seure al sofà i ensopego amb una tifa d’en Colegiado. El molt brut l’ha descarregat fora del lloc indicat. Quina merda!

De fora vingueren...

Que l’Eivissa pugui establir per decret l’horari dels partits que juga a fora és una presa de pèl. No vull posar excuses al trist empat d’avui, però que a casa nostra ens imposin haver de jugar a trenc d’alba és el súmmum. L’argument que es dóna des de la Federació té a veure amb les limitacions d’horari dels vols. Molt bé, i? Sinó poden marxar a la nit cap a casa que dormin en un hotel i tornin l’endemà, però que no alterin el metabolisme dels nostres jugadors. O és que algú dubta que en Prats hagués marcat si la rematada final l’hagués fet a quarts de set enlloc de quarts de dues?
Pel Badalona també és una putada agafar l’autocar de tornada a les deu de la nit quan està a 600 quilòmetres de la ciutat però no per aquest motiu fem anar malament als altres.
En fi, que si la cosa continua així l’any que ve, a banda de l’horari, també podran imposar-nos jugar en un camp neutral, preferentment proper a l’aeroport, no vagi a ser que s’escapi el vol de tornada...

Prou d'estafes!

Ja és hora que algú ho digui en veu alta: la lliga dels 3 punts és un autèntic frau. De què collons ens serveix empatar al camp del Terrassa!?
Quan anteriorment n’hi havia 2 en joc, si el matx acabava amb empat tots dos conjunts se’ls repartien. I ara? Si s’empata els equips reben un punt cadascú, però… i l’altre qui se’l queda? Què no n’hi ha 3 en joc? Doncs si n’hi ha 3 en joc s’han de distribuir d’alguna manera i no robar-los.
L’altre dia vaig trucar a la Federació denunciat aquesta estafa i els vaig dir que amb els punts que aquest organisme es queda, al final de la temporada els podria repartir aplicant diversos criteris: premiant als equips més esportius, als que posseeixen l’estadi més antic o als que tenen els vestidors més nets. Tan me fot, que s’ho muntin com vulguin, però que tornin als clubs allò que és seu!

Perrea, perrea!

Avui només entrar al camp m’he tornat a sentir orgullós del meu club. Mentre sentia de fons el “chiki-chiki” amb el que ens delectava en Molina, he llegit un rètol de la junta que anunciava que l’aigua amb la que reguem el camp és de pou, i que per tant no en malgastem de potable. Segurament la traiem del mateix pou on vam estar mesos enrere i del que afortunadament estem sortint contra el pronòstic de molts. Després del valuós triomf contra l’Ontinyent, la foscor i l’eco angoixant d’aquest pou està més lluny que mai, mentre que la promoció ha deixat de ser objecte de mofa dels tocacollons que ens voldrien a regional, per convertir-se en una realitat encara difícil, però ja factible. Vinga, va! Som-hi!

Deplorable

Anys enrere, quan només jugàvem per Catalunya, era habitual que els desplaçaments dels socis més veterans incloguessin visites culturals. Aquesta filosofia l’encarnava la "Penya Blava" ja que el seu autocar trepitjava molts dels indrets més emblemàtics de la història i la cultura del nostre país. Sortida des del "Bar Martir" a trenc d’alba, esmorzar generós a mig matí, visita cultural al migdia i després cap a dinar i al partit. Quina manera més virtuosa de concentrar aficions en poques hores!
Ahir, en canvi, vaig veure com la moral de diversos seguidors nostres queia en picat quan tornava de Castelldefels per la C-31. Malauradament vaig observar alguns coneguts aturats al voral parlant amb unes noies que vestien d’una forma molt extremada. Ho feien amb cara de babaus, tot regalimant saliva com si fossin llops famèlics. El més greu és que portaven l’adhesiu del nostre club a la part posterior del cotxe i...és clar, una cosa és que només se’n vegi un, però l’altre és que al llarg de 2 quilòmetres descobreixis diversos turismes amb l’escut del CF Badalona contractant uns serveis de dubtosa moralitat...
Entenc que després d’un altre empat frustrant alguns es vulguin pagar una alegria, però no trobo gens bé que ho facin davant de tothom. Com a mínim podrien haver canviat l’escut del Bada pel del toro d’Osborne.