Cascades

Badalona ha estat notícia aquesta setmana per la fuita d’aigua a la riera de Canyet. Diuen que la quantitat d’aigua que es perd diàriament allà és la necessària per abastir 2.000 mil persones... Doncs bé, el nostre equip havia de tancar el cercle de la notícia mostrant no una, sinó quatre grans fuites a la nostra defensa. Sí, amics, hem fet aigua per tot arreu... Allò semblava les cascades del Niagara!
La sort d’haver jugat en horari de futbol femení és que per la tarda he pogut fer coses inusuals en un diumenge. Avui, per exemple, m’he dedicat a degustar un parell de cafès, concretament de la marca Unic. No sé...no l’havia provat fins avui. Aparentment té una consistència normal, un gust ni massa agre ni massa neutre i un color negre que espero no sigui una metàfora del nostre futur. Mmm...crec que seguiré fent més tast per acabar de perfilar la meva opinió...

Bon viatge!

Adéu, fantasma descens. Ens ha costat molt fugir de tu. Ens has estat assetjant per posar a prova la nostra capacitat de resistència i et felicito perquè ens certs moments la integritat de la nostra moral ha perillat. Has estat un digne adversari, però t’has equivocat de club. Ens ha costat molt arribar aquí. Per això les nostres fixacions de seguretat estan orientades a assolir el cim del massís més que a protegir-nos d’una caiguda impossible. Enhorabona, de debò, però se t’han acabat les possibilitats. T’hem vençut. Si vols seguir pertorbant algú amb possibilitats de fer-lo embogir i fracassar no cal que marxis molt lluny de Badalona...però marxa. Aquí ja no hi fas res. A més, tenim altres enemics molt més poderosos que tu. I amb aquests si que no les tinc totes...

Mmm!! Que bons!

Un i dos! Com senten aquests?!
Sempre és orgàsmic guanyar la Grama, però si a sobre ho fem amb l’àrbitre en contra, l’èxtasi és total. Ni l’expulsió d’en Santi ni el penal inventat han permès els de Santaco treure res de bo de l’avinguda de Navarra. El col·legiat (canari, per cert, quina casualitat…) ho ha intentat de totes totes, però al camp hi havia un equip que puja i puja i un altre que baixa i baixa. I el que li queda!
Un i dos! Fora espines!
Un i dos! Quin orgull! L’orgull de veure que malgrat les penúries socials que estem passant tenim un grup humà compromès i disposat a fer més suportable l’enorme incertesa que ens envolta des de fa temps i que no ens deixa créixer.
Un i dos! Vinga, cap a casa!

Però què volen?

Per què els amics verd-i-negres xiulen l’alcaldessa? Però si l’haurien de rebre sota pal·li cada vegada que trepitja l’Olímpic!! M’he perdut alguna cosa? Que potser ha suspès les obres de la Capital Europea i no m’he assabentat? Si a Can Penya la reben així com ho hauríem de fer nosaltres? Estic desconcertat. No entenc res...

No la vull dinyar!!

Això és de boigs! Una setmana fem un nyap i ni en Francisco ni ningú val res i a l’altre juguem millor que els Globetortters i el míster i tot déu són millors que en Zapatero enganyant. Jo si voleu que us digui ja no penso res. Total, dius una cosa una setmana i a l’altra ho has de canviar…Així que tenint en compte les circumstàncies i entreveient que d’aquí al mes de juny això seguirà sent una muntanya russa, he decidit entregar-me a la meditació. A partir d’ara veuré la trajectòria del Badalona des de la distància emocional. Demà mateix m’inscriuré a ioga i visitaré uns monjos budistes perquè em mostrin el camí de la serenor i la pau interior.
No sé vosaltres, però a mi no m’agradaria fer el traspàs patint pel descens. Tot cas en una promoció per pujar o emportat per l’èxtasi de veure fet el nou camp...

Ai, ai, ai...

Grrr! En els meus càlculs no entrava cedir cap punt contra el pitjor equip de la lliga…0-0, un resultat que té forma d’ulleres. Potser li calen a algú per veure que o es corregeixen certs errors ràpidament o bé entre el mes de maig i juny Badalona patirà de 10 a 20 defuncions per problemes de cor.
Motius per l’esperança: que en Blanco, en Tarradelles i els nous fitxatges agafin ràpidament el ritme.
Motius pel pessimisme: que ja fa uns quants mesos que busquem motius per l’esperança i no veiem la llum.
D’altra banda demà a primera hora seré a l’Ajuntament per denunciar-los com a responsables subsidiaris d’haver fet malbé els meus pantalons de fil preferits. La part del cul se m’ha quedat totalment encongida a causa de l’aigua de la tribuna. I segons com, també demandaré als del BNS perquè el seu paper no és prou dens com per evitar el pas de l’aigua...

El més gran

Anem bé. Tercer desplaçament consecutiu en el que puntuem. Aquesta vegada gràcies a un penal més que justificat. Fins i tot un àrbitre canari l’hagués xiulat! El que se m’ha fet força estrany és veure com el xutava un jugador que no era en Càmara. No sé…la imatge no quadrava. És com si ara anéssim a la RENFE i observéssim que els trens van a l’hora o com si el nostre Ajuntament mostrés un mínim interès pel futbol. Oi que se’ns faria rar? Doncs la mateixa sensació he tingut aquest migdia. En Càmara és el jugador més emblemàtic i il·lustre que hem tingut ens els darrers 15 anys. Està al mateix nivell dels Torrents, Serres, Rebollos, Riers o Serranos. Senzillament és un mite i com tots els futbolistes d’aquesta mena la banqueta representa un cop contundent i dolorós contra el seu orgull. Per aquesta raó és admirable que no hagi manifestat públicament l’emprenyament que segur que té. Una actitud que el dignifica i l’engrandeix encara més com a jugador, capità i líder.