Ai, ai, ai...

Grrr! En els meus càlculs no entrava cedir cap punt contra el pitjor equip de la lliga…0-0, un resultat que té forma d’ulleres. Potser li calen a algú per veure que o es corregeixen certs errors ràpidament o bé entre el mes de maig i juny Badalona patirà de 10 a 20 defuncions per problemes de cor.
Motius per l’esperança: que en Blanco, en Tarradelles i els nous fitxatges agafin ràpidament el ritme.
Motius pel pessimisme: que ja fa uns quants mesos que busquem motius per l’esperança i no veiem la llum.
D’altra banda demà a primera hora seré a l’Ajuntament per denunciar-los com a responsables subsidiaris d’haver fet malbé els meus pantalons de fil preferits. La part del cul se m’ha quedat totalment encongida a causa de l’aigua de la tribuna. I segons com, també demandaré als del BNS perquè el seu paper no és prou dens com per evitar el pas de l’aigua...

El més gran

Anem bé. Tercer desplaçament consecutiu en el que puntuem. Aquesta vegada gràcies a un penal més que justificat. Fins i tot un àrbitre canari l’hagués xiulat! El que se m’ha fet força estrany és veure com el xutava un jugador que no era en Càmara. No sé…la imatge no quadrava. És com si ara anéssim a la RENFE i observéssim que els trens van a l’hora o com si el nostre Ajuntament mostrés un mínim interès pel futbol. Oi que se’ns faria rar? Doncs la mateixa sensació he tingut aquest migdia. En Càmara és el jugador més emblemàtic i il·lustre que hem tingut ens els darrers 15 anys. Està al mateix nivell dels Torrents, Serres, Rebollos, Riers o Serranos. Senzillament és un mite i com tots els futbolistes d’aquesta mena la banqueta representa un cop contundent i dolorós contra el seu orgull. Per aquesta raó és admirable que no hagi manifestat públicament l’emprenyament que segur que té. Una actitud que el dignifica i l’engrandeix encara més com a jugador, capità i líder.

Temps era temps

M’adono que m’he fet vell. Avui després del partit ho he vist clar: “Garigot, la teva època ja ha passat”, m’he dit a mi mateix. I és que quan jo era jove si un àrbitre feia la meitat del que ha fet avui aquest bon home, la nostra ciutat sortia a “El Caso”. Tres penals en contra, un gol amb la ma que ha concedit i dos dels nostres expulsats. La intervenció dels grisos per protegir l’àrbitre hagués estat segura. Bé, que consti que no vull fer apologia de la pedra i el garrot, però és que no hi ha hagut ni una inofensiva invasió de camp intimidatòria. Quatre crits de “lladre, mamón, fill de...” i tots com un ramat de bens cap a casa. Una cosa és que s’equivoqui i l’altra és que algú se’n rigui de nosaltres a la cara com ha passat avui.
Descartada la violència, s’haurien de buscar noves fórmules de venjança per casos així. Per exemple manipular el termòstat de l’aigua per quan s’estiguin dutxant fotre’l de cop a 100ºC o electrificar els bancs del vestidor per enrampar-los de tant en tant a baixa intensitat.
A hores d’ara aquesta tripleta arbitral del col·legi canari deu estar fotent-se un tip de riure a costa nostra en algun local d’ambient de Barcelona impunement. Com canvien els temps...
“Ai, Garigot, la teva època ja ha passat.”

Gol especialitat de la Casa Tarradelles

Goool!! Goool!!! Goool!! Escric aquest article en calent!!! No és que estigui immers en un precoit, sinó que estic escoltant en Duran cantar el gol d’en Tarradelles! De penal i a l’últim minut! Ai el cor!! Quin orgasme futbolístic!!!
Me n’alegro especialment per en Tarradelles perquè el xaval s’ho mereix després del llarg calvari que ha passat. És cert que el negoci de les pizzes li permet no patir pel seu benestar, però a nivell futbolístic necessitava una dosi de moral com aquesta per tornar a ser el gran jugador que tantes tardes de glòria ens ha donat. Felicitats Pere!! Avui em fotaré una 4 estacions a la teva salut!!!

Qui ha dit que no existeixen?

He passat bona part de la tarda assegut en un banc del parc que hi ha al costat del metro de Pep Ventura. Observant les cares dels vailets amb els seus fanalets a la mà m’he remuntat 78 anys enrere quan, en aquesta mateixa data, presenciava la cavalcada a l’alçada de l’ajuntament. La desfilada de les carrosses era un moment sublim pels xiquets de la meva edat que esperàvem veure realitzats els nostres desitjos a l’hora que fèiem punteria amb els caramels contra els pobres patges... Eren temps difícils i feixucs aquells, sobretot per l’estómac, però totes les penúries s’oblidaven amb l’ajuda d’una imaginació que ens transportava a un món màgic. Malauradament, a l’endemà ens topàvem amb la crua realitat. I és que tot el que no haguessis arreplegat de les butxaques dels espectadors encantats la nit anterior...
Avui al capvespre, mentre jeia al sofà mig endormiscat, he rebut la trucada d’un bon amic: “Garigot! Menys mal que hem guanyat al camp del Benidorm! Ja tocava!”
Sincerament, pensava que jugàvem diumenge. Com us podeu imaginar m’he commogut i he tornat a sentir la màgia de la Nit de Reis com el més innocent dels infants.

Reajustaments urgents

Menjar-se els torrons, beure el cava, cruspir-se el raïm i rebre els Reis en zona de descens no pot ser bo per la salut de ningú, però ja no cal que ens lamentem més. Ara toca passar l’ITV de la plantilla per tenir totes les garanties que podem circular sense problemes i sense quedar-nos tirats per aquests mons de Déu....El mecànic de torn ens trobarà de tot i segur que a l’informe hi haurà diverses creus a la casella “en mal estat” o “cal reemplaçar”. Mentre no ens l’immobilitzin... Com que no la podem canviar tota (segurament no cal) el que haurem de fer és triar bé les peces de recanvi perquè tiri com sigui fins al final d’aquest trajecte tortuós.
Bones Festes a tothom i visca el Badalona!

Estimats Reis d’Orient,

Ara fa dotze mesos em vaig adreçar a vostès per demanar-los el de cada any des de en fa 60: el nou camp de futbol. Perdonin el meu atreviment i la meva insolència per sol·licitar un impossible com aquest i més quan estan tan ocupats amb el germà que viu a banda i banda de l’autopista.
Així que enguany no els demanaré tal barbaritat i em conformaré amb quatre cosetes sense importància que de ben segur estarà al seu abast.
Primer de tot m’agradaria que infligís una mica de serenor als nostres futbolistes. Veuran, és que la cosa no rutlla i els nervis i la desconfiança s’estan apoderant d’ells. No és que siguin pas dolents (bé, potser alguns dels nous sí, per què enganyar-nos) però com que no guanyen ni per equivocació, el seu ànim cau i de retruc, el de tots nosaltres.
A l’entrenador, a banda de tranquil·litat, estaria bé que també el dotessin amb una mica d’alegria i rumb perquè cada dia el veig més trist i desorientat. L’home no se’n surt i això es contagia per tot el vestidor i per la resta del camp (un camp fabulós i modern, eh...no es pensin que vaig amb segones...).
A la directiva seria perfecte que la il·luminessin un xic perquè l’encerti en els fitxatges d’hivern. No és que necessitem cap Messies, no, però sí alguns homes que en sàpiguen i li fotin collons, ai, perdonin, volia dir valor.
I a l’afició, en fi, crec que no tenim dret a queixar-nos de res. Cada diumenge un vell diferent es fot escales avall de la tribuna però no per culpa de l’estat de les graderies, no... És que són una colla de descuidats que no s’hi fixen. De fet on estaríem més confortables que al vell, ai perdó, volia dir bell estadi de l’avinguda de Navarra?
Com poden veure no demano cap desig que no estigui al seu abast. Altra cosa és que tinguin la voluntat de fer-los realitat. Encara falta pel dia de la seva arribada. Així que si tenen previst tornar a passar de llarg de la nostra porta avisi’m amb el temps suficient perquè pugui canviar de proveïdor i dirigir-me a un que està a Lapònia.