On era la bèstia?

4 CF Badalona: Rubén (10), Oscar Ramírez (10), Alain (10), Càmara (10), Macanàs (10), Pons (10), Rubén Casado (10), Piti (10), Monty (10), Encinas (10) i Blanco (10).
Canvis: David Sánchez (10) per Alain (51’), Besora (10) per Rubén Casado (65’) i Tomy (10) per Blanco (82’).

0 Vilajoiosa: Emilio i 10 més.

Àrbitre: Riverol Pérez. Del col.legi canari…d’on sinó?

Golassos: 1-0, Monty (47’), 2-0, Rubén Casado (52’), 3-0, Blanco (74’) i 4-0 Tomy (87’).


A partir d’ara creuré en la bruxeria!!! Collons com han funcionat tots els remeis que us vaig propasar!!! Ni bèstia negra ni òsties: el Vilajoiosa ens ha intimidat menys que el gosset d’una vella.
Això sí, l’espectacle de debò i la tranquil.litat s’han fet esperar fins a la segona part. Al final dels primers 45 minuts ningú les tenia totes ja que mentre feia el riu del descans he observat signes de neguit entre alguns socis a qui els costava apuntar el seu aparell cap al lloc adequat. El pols tremolós tenia una clara justificació perquè amb 0 a 0 i jugant contra un equip que ens tenia presa la mida...
Però ha estat buidar la bufeta i començar a veure gols gloriosos: Monty, Rubén Casado (no sé com alguns encara el discutiu!!), Blanco i Tomy.
Tot i això encara no hem acabat de trencar tots els maleficis que ens envolten i és que l’equip ha tornat a patir la baixa d’un jugador. No ha estat una sobrecàrrega als abductors, ni tampoc un esquinç al turmell, ni cap lesió lògica fruit de la pràctica de l’esport, no. Javi Recio ha contragut la varicel.la...A aquest pas el proper en caure serà un futbolista que patirà una infecció després que li extreguin una dent de llet.

Per provar que no quedi

Porto tota la setmana entrevistant-me amb els professionals més prestigiosos de la màgia negra i

del Tarot. I és que diumenge ens visita el Vilajoiosa, la nostra bèstia negra dels últims temps.
Curiosament aquest equip no ha vingut a Badalona a l’octubre o al febrer, no. Es plantarà a la nostra ciutat justament en el moment més decisiu i determinant per nosaltres, com en les altres nefastes ocasions...quina mala llet que té el destí!
Però no patiu. Aquí van alguns dels rituals que hem de seguir TOTS diumenge per canviar el curs de la història:

1.- Anar a l’avinguda de Navarra amb la roba a l’inrevés, incloent els calçotets. Això també és obligat pels jugadors. M’han garantit que és el primer pas per capgirar la mala sort.

2.- Si quan aneu al camp se us creua un gat negre l’heu de capturar com sigui i aplicar-li una passada de Titanlux blanc mate (nº8).

3.- Si veieu algun soci o aficionat que passa per sota una escala truqueu immediatament als Mossos i imputeu-li un delicte fals perquè se l’emportin. L’objectiu és evitar que entri a l’estadi. Després ja ho aclarirem tot...

4- Si observeu un tio que trepitja accidentalment una merda comuniqueu-ho ràpidament a la directiva perquè sigui l’encarregat de fer la sacada d’honor.

5- I sobretot i més important: deixeu-vos la veu animant els nostres durant els 90 minuts. Quan arribeu a casa ja us fotareu les pastilles del doctor Andreu.

Si algú coneix més remeis per atraure la bona sort que ho publiqui urgentment!!! Tota precaució és poca per vèncer el nostre botxí i seguir vius a la lliga.

A què jugàvem?

1 LLEVANT B: Manu, Mansilla, Alfonso, Pepe, Pepe Plà, Juanjo, Saúl, Iker, Lerma, Miguel Ángel i Perona.

0 BADALONA: Rubén (10), Óscar Ramírez (10), Macanàs (10), Càmara (10), Alain (10), Pons (10), Piti (10), Blanco (10), Rubén Casado (10), Monty (10) i Lezaún (10).

Canvis: Encinas (10 ) per Lezaún (21') i Besora (10) per Macanàs (80').

Àrbitre: Acosta Lorenzo. Un jeta.

Gol: 1-0, Juanjo (65’).



La clau del matx va ser el placatge que li va fer Manu a Lezaún a la iarda 25. L'escapulat ho tenia tot de cara per aconseguir el touch-down però la brutal intervenció del quarterback local ho va evitar sense que l’àrbitre prengués cap mesura dràstica...Això sí, Manu té assegurat el seu futur perquè diversos equips de la NFL ja el segueixen de molt aprop.
Com a conseqüència del brutal impacte, Lezaún va quedar estès a terra sense coneixament i malgrat que tothom buscava urgentment la Creu Roja, els únics que van aparèixer van ser alguns directius del Badalona que se’l van emportar a urgències amb els seus propis mitjans. Això ja no passa ni a Burkina Faso, però es veu que a València encara estan a l’Edat de la pandereta.
Com no podia ser d’una altra manera tots aquests fets adversos van descentrar el Badalona, que no sabia a quin esport jugava o si al final del partit el Llevant els facilitaria per netejar-se una dutxa del segle XXI o bé una barrica de roure americà.
De tota manera ja sabíem on anàvem. Què es pot esperar,sinó, d’un estadi que es diu “El Buñol”?

Qüestió de fe

Si el CF Badalona fos una religió, el nostre Déu seria l’estadi municipal de futbol: tothom l’afirma però ningú l’ha vist.
Jo ja fa temps que m’he perdut en aquest procés: que si venem el patrimoni o no; que si ara es fa una permuta de terrenys o no; que si determinats partits polítics hi voten en contra (un d’ells té ara de cap de llista un Conseller de la Penya!); que si ara tot està en mans de la Generalitat; que si ara ballem una sevillana a la pota coixa, bla, bla, bla… Seguir tot aquest serial m’està afectant la salut i la meva amistat amb en Colegiado ja que sovint ha d’aguantar els meus mals humors.

En tots els àmbits de la vida sempre hi ha el típic optimista, i en el nostre cas és aquell que assegura tot convençut i desinformat “ja és segur: a finals d’aquest mes posaran la primera pedra!”. El pobre ho diu amb el mateix fervor que el Quixot anava a lluitar contra els gegants imaginaris...

Jo ja m’he tornat un pessimista total en aquest assumpte. I és que Badalona té un munt d’empreses més importants que el camp de futbol: el projecte Badalona capital europea del bàsquet, renovar el clavegueram del carrer Juan Valera, envernissar el Pont del Petroli o treure les cagades dels coloms dels bancs de la Rambla.

Diuen que la història és cíclica, així que ja em veig tornant als orígens, és a dir, jugant descalç a la sorra de la platja.

Càmara, el més votat

Amics bloggaires, l'Albert Càmara, amb el 31% dels vostres vots, ha estat escollit el millor jugador del darrer partit. Felicitats capi!!

Pateix qui vol

1 CF Badalona: Rubén (10), Óscar Ramírez (10), Alain (10), Càmara (10), Macanàs (10), Pons (10), Rubén Casado (10), Piti (10), Leazun (10), Monty (10) i Blanco (10).
Canvis: Recio (10) per Lezaun (64’), Cazorla (10) per Òscar Ramírez (71’) i Isaias (10) per Rubén Casado (78’).

0 (je, je) Alacant: eren 11 que van passar desapercebuts.

Àrbitre: Raul Alfonso. Tot i que és del col·legi canari ha vist el clar penal a favor nostre.

Gol: 1-0, Cámara de penal (52’).

Incidències: Després dels 90 minuts reglamentaris el col·legiat va fer jugar la primera part d’una pròrroga.


Cares vermelles com un pebrot provocades per una pressió arterial alta. Rostres suosos i desencaixats. Gent respirant profundament per por a ofegar-se. Algun home de la meva edat a punt de caure desmaiat escales avall…Són algunes de les diapositives que he pogut veure al final del partit. “Collons, Garigot, com hem sofert! Això no es pot aguantar!”, m’han dit molts.
Avui dia la gent pateix per qualsevol cosa. Tot i que l’àrbitre ha allargat el partit 15 minuts i un gol de l’Alacant ens hagués deixat fora de la lluita per pujar jo sempre he estat serè perquè tinc formació budista, concretament en la branca Zen i Mahayana. Que les coses es compliquen? Doncs res, relaxes la teva ment i et concentres en alguna formiga que corri pel ciment de la tribuna. Observes la seva trajectòria i comences a parlar-li per crear una empatia. La conversa ha de tenir un to afectuós i cordial. Proves d’esbrinar a què aspira en aquesta vida i, si pots, l’ajudes a aconseguir el seu propòsit. La clau de tot es fer una bona obra amb un ésser viu, cosa que jo he aconseguit aquest vespre. Mentre estàs concentrat en tot això no tens temps d’estar neguitós.
Només els crits d’eufòria del final m’han fet tornar al món mundà. Hem guanyat, no he patit i a sobre he ajudat a una pobra formiga a arribar a la seva llar, on els seus familiars l’esperaven amb els braços oberts.

Metamorfosi

Les setmanes després d’una desfeta com la de Lleida són de mal portar. A mi almenys em costa llevar-me, menjar (beure, en canvi, no) i concentrar-me en les meves obligacions. Mireu si estic despistat que avui quasi enverino el pobre col.legiado quan li he posat mata-rates enlloc del seu pinso...
Les partides de dòmino tampoc són el mateix, fins al punt que no em queda moral d’aprofitar-me dels meus companys de joc utilitzant males arts. Quan vaig als súpers tampoc em veig amb esma d’omplir-me les butxaques de productes que mai passaran per caixa. Tampoc tinc ganes d’inventar-me excuses per no pagar les factures i ja he donat ordre al banc (la de la finestreta creia que veia una al·lucinació) perquè em posin al dia de tots els pagaments.
En definitiva, perd el Badalona i em transformo en el que no sóc: un tio legal. Més derrotes com la de Lleida i encara sóc capaç de fundar una ONG, d’anar cada diumenge a missa i de tornar-me ecologista.
No vaig bé, no. Així que demano a la plantilla escapulada una mica de compassió. Si us plau, diumenge foteu-li una pallissa a l’Alacant!