Postals badalonines

Atenció: zona en quarentena!

Gairebé faig el traspàs a l’altre món avui mateix. Per sort, he pogut obrir a temps el vidre mig encallat del meu Dian-6 just abans que la bava que regalimava tornant del camp omplís el vehicle i em deixés sense aire. I és que la tarda ha estat memorable com feia temps que no la recordava.
Dit això vull denunciar un fet que es ve produint des de fa molts mesos a l’avinguda de Navarra i que entre tots hauríem de resoldre. Les tertúlies del descans ja no es poden fer a l’habitual zona del costat del bar perquè dels lavabos ve una ferum a putrefacte tan desagradable que tira enrere qualsevol activitat. Segurament serà perquè cada vegada en som més a l’estadi mentre que l’espai per evacuar les nostres impureses el mateix. Sigui com sigui, la fortor ha passat de tenir un abast de 10 metres (fins on està en Serra controlant els passis d’autoritats) a olorar-se fins al lateral de l’autopista. Seria convenient, doncs, que d’una banda la directiva comprés pastilles “Pato WC” per esmorteir la pudor i que de l’altre els socis cuidéssim una mica més la nostra dieta, sobretot abans dels partits.

Carta oberta a la RFEF

Benvolguts senyors,

M’adreço a vostès per reclamar-los justícia a l’hora d’adaptar les necessitats horàries de cada equip. Puc arribar a entendre que nosaltres haguem de jugar al migdia sempre que ens visita un equip de les Illes perquè els jugadors visitants arribin a temps de veure la pel·lícula del diumenge a la nit al costat de les seves senyores. Però per ser equitatius, els conjunts illencs també s’haurien de sacrificar per nosaltres. Considero una aberració jugar un diumenge de principis d’octubre a les 12 del migdia quan el clima convida a estar gaudint de les belles platges insulars. Està científicament demostrat que la captació d’ones solars és bona per refermar la moral i que l’aigua salada és ideal per la circulació i nosaltres no hem pogut gaudir ni d’una cosa ni de l’altre. On està doncs la justícia? Ha deixat de ser cega per picar l’ullet a uns i a d’altres no? Els insto a que corregeixin urgentment aquest greuge que per sort, gràcies a l’excel·lent plantilla que tenim, avui no ens ha afectat.

Atentament,

Llucià Garigot, soci morós del CF Badalona des del 1930.

Som un club d'inútils

Avui ha quedat novament palès que, malgrat la meritòria victòria, l’excessiva pressió continua sent el principal problema de l’equip. Les nostres dificultats no són tan futbolístiques com filosòfiques, així que entre tots hem de canviar el discurs per relaxar els nostres adversaris. Hauria d’anar per aquí:

-Hem fet un equip mediocre tot fitxant les restes que no han volgut els conjunts de segon nivell, així com futbolistes que ja havien donat per acabada la seva carrera.

-Pel que fa al míster, és un germà bessó d’en Miguel Álvarez que feia d’animador social a un casal d’avis de Santa Perpètua.

-L’equip ha estat golejat i humiliat pel Seagull en els 10 partits d’entrenament que hem jugat.

-Els futbolistes i cos tècnic es passen les sessions tàctiques jugant al “Sing Star.”

-El projecte del nou estadi ha patit una petita reestructuració ja que passarà a ser multifuncional. Està pensat perquè quan d’aquí a quatre anys militem a la primera regional, els caps de setmana que juguem fora s’hi puguin celebrar gimcanes, campionats de bitlles així com multitud de barbacoes i calçotades.

Crec que si aquest nou discurs arrela amb força, d'aquí a res ja anirem líders. Jo hi contribuiré canviant l’actual compte enrere per un altre que marqui el dia del descens a tercera divisió.
A la merda el Badalona!

Límits i més límits i més límits i més....

És dissabte a la nit. Em dirigeixo a un cabaret de varietees amb un grup d’amics del casal. Abandonem el local a quarts de tres de la matinada després d’haver begut diversos gots d’anís. Alguns decideixen marxar cap a casa perquè no s’aguanten drets. Quedem 4.
Després de valorar diverses possibilitats (bingo, casino, casa de barrets) decidim anar a una coneguda sala de ball de Barcelona. Allà ens hi estem fins que la tanquen, a les 6 de la matí. Ja només en quedem 2. Un ha marxat amb una tiranosaurus rex en zel i a l’altre se l’ha emportat una ambulància a causa d’una baixada sobtada de la pressió.
Amb el meu amic supervivent deambulem pels carrers del Raval i seguim consumint alcohol que ens subministren uns immigrants morenos. Finalment ens fotem una xocolata amb xurros ja a plena llum del dia.
Vaig molt perjudicat, però no oblido la meva inel.ludible cita amb el Badalona. Em colo al tren i en 15 minuts sóc a la ciutat. Arribo a l’avinguda de Navarra a dos quarts de dotze. Veig molta menys gent de l’habitual. No m’aguanto, però espero la sortida del jugadors. Els aplaudeixo i els encoratjo perquè batin el rival i seguidament em retiro darrera el marcador antic a dormir la mona.
Al cap de dos hores m’aixeco amb la roba plena de pipes, burilles de cigarretes i alguna escopinada. Que en són de porcs alguns! M’assabento que no hem guanyat. No estic en condicions de fer la tertúlia postpartit i marxo cap a casa amb el cap explotant-me per tots els cantons i l’estómac cremant-se.
Mentre baixo president Companys penso: han alterat el rellotge biològic dels socis i dels nostres futbolistes fent-nos jugar per decret en horari d’alevins. Ja només falta això: restriccions i prohibicions a casa nostra, com si no ens en posessin prous al dia a dia.

I a sobre encara hi ha gent que em pregunta perquè sóc tan subversiu...Aix!

Oferta exclusiva!!

Aquells que properament aneu a retirar el carnet de soci rebreu de regal el colador exclusiu del Badalona! És ideal per filtrar tot tipus d’espècies líquides i sòlides que podran travessar sense oposició tots els forats d’aquest inigualable utensili. El colador és utilitzat a les cuines més sofisticades i prestigioses del país, com a la coneguda cadena de mariscs Moncho’s.
Així doncs, ja no teniu cap excusa per no renovar el carnet, ja que a banda de pertànyer al millor club del món, gaudireu d’una eina de cuina que serà l’enveja de les vostres amistats quan organitzeu sopars a casa!

Estigeu per la feina, si us plau...

Menjar pipes, fumar caliquenyos i comentar amb el veí les indiscutibles virtuts d’algunes dones de tribuna està bé, però no hem d’oblidar que a un camp de futbol s’hi va a animar l’equip. Ho dic perquè avui semblava que fóssim a la Nova Creu Alta i no a casa nostra. Els fervents seguidors visitants s’han deixat la veu donant suport als seus, mentre que la majoria de nosaltres ens hem comportat com si fóssim al Sutton .
Ja sé que alguns direu que son els jugadors els que han de fer trempar l’afició. Fals. Veritat que molts heu pres la iniciativa per intentar beneficiar-vos alguna de les espectadores sense que aquestes us hagin donat el més mínim motiu? Doncs amb l’equip heu de fer el mateix!