Pim, pam, pum!!

El partit del Badalona d’ahir va ser equivalent al polvo d’uns adolescents, és a dir, esgotant tota la pólvora de bones a primeres endut per una eufòria i passió desenfrenada. Així va ser la nostra primera part: brillant i trepidant. Vam descarregar ràpid pensant que a la segona part se’ns tornaria a aixecar però res més lluny de la realitat. Als segons 45 minuts la teníem totalment tova i flonja i per més que ho vam intentar, no se’ns va tornar a posar erecta.
Està clar, doncs, que hem de saber gestionar millor les nostres energies. De cara al proper partit, podríem començar petonejant, acariciant, tocant i quan tinguem el rival sota el nostre domini, fotre-li ben endins. Segurament així, anant de menys a més, podrem rendir a l’alçada que s’espera d’un equip expert com el nostre.

Tàctica impecable

Finalment tota la bona feina que s’està fent comença a donar els seus fruits. Els tres punts d’ahir no signifiquen altra cosa que l’empenta definitiva cap a la promoció d’ascens. Aquesta embranzida no hagués estat possible sense la tàctica que estem utilitzant per despistar els nostres rivals. En quatre mesos hem canviat 3 vegades d’entrenador, hem utilitzat 3 uniformes diferents i hem variat el nostre horari de joc un cop. Els adversaris ja no saben si s’enfronten al Cadis, el Badalona o el Celta i això juga al nostre favor perquè comptem amb el factor sorpresa. Ara només hem d’anar guanyant fins a la primavera, moment en que tornarem a jugar a la tarda i podrem fer l’esprint final per ser quarts.

Vinga, a perdre!

Sembla que el tren de dalt no l’acabem d’agafar. Com que cada vegada és més difícil, potser hauríem de començar a perdre molts punts expressament perquè l'hivern no es faci pesat. Si empatem dos partits, després en perdem un altre, posteriorment en guanyem un....sempre estarem en una zona neutre i el camp s’anirà buidant mica en mica enmig d’un hivern que pinta ser llarg i fred. En canvi, si perdem 6 partits consecutius serem un clar aspirant a guanyar-nos la permanència i la segona part de la lliga tindria un sentit. Evidentment no baixaríem però la por ens mantindria motivats i no pas com ara, que com que tenim assumit que ni pujarem ni baixarem, ja sembla que se’ns en fot tot.

Fins el pitu!!!

El comportament de l’afició del Badalona mereix un estudi sociològic urgent. Ahir guanyem per 3 a 0 i al final del matx dels 4 gats que hi havia al camp, 2 es van posar a xiular. No dic que no es pugui xiular, però amb la d’oportunitats que hem tingut de fer-ho ens els últims mesos, precisament ahir és quan més es van deixar sentir. Ja ho feien alguns amb en Calderé (ascens a segona B) i també amb en Julià Garcia (campions de segona B).

Tal i com va la temporada, una victòria és una victòria. Si a més volem espectacle, organitzem una sortida al Bagdad.

Millorem l'economia domèstica

Diumenge em vaig llevar just a l’hora que començava el partit després d’una nit insípida a l’”Imperator”. Vaig estar picant pedra fins a quarts de sis però cap de les 10 mòmies amb les que vaig ballar va voler venir a casa a fer una xocolata amb xurros.

Total, que després de dormir unes horetes, vaig aixecar-me escoltant en Duran mentre feia un cigaló. No sentia el nom de l’Isaias per enlloc. Normal, no hi queia que estava sancionat després que el Comitè de Competició rebutgés el recurs del Badalona. I és que jo ja no entenc per què la junta presenta recursos a aquesta colla de vividors que gairebé mai ens han fet cas. Si suméssim els diners que hem invertit en enviar-los vídeos, ara mateix tindríem els euros suficients per fitxar al mercat d’hivern. Segur que aquest organisme se’n riu del Badalona cada cop que li arriba una cinta nostra. Per això convido a la directiva a que el proper vídeo que els adreci, sigui de la sèrie “Los ladrones van a la oficina".

"Yes, we can!!!!"

Mira si som bona gent que enlloc de fer-los 4 gols a aquests de l’Alacant, ens vam conformar amb només 2. El bany ens el vam guardar pel final del partit: amb aigua i sabó, com Déu mana. L’equip no té adversari si creu en ell mateix, però en cas contrari...Per això hem de crear un clima propici per reforçar l’autoestima dels jugadors. Enlloc de posar l’himne del Centenari (per cert, ja fa temps que ha passat, no?) podríem saltar al camp amb l’himne del “Yes, we can” que va fer servir l’Obama en la seva campanya i, si té traça, ens el podria interpretar en Sidibé des del mig del camp. Som-hi!

Calma....

No hi ha pressa: tenim fins al 30 de juny per fitxar un nou entrenador… Desconec per què no tenim encara tècnic un cop han passat 15 dies des de la destitució d’en Manolo González. De moment, en Cruyff ja se’ns ha escapat. No, no. No rigueu. Si triguem tant en signar el nou entrenador és perquè segur que s’està buscant un perfil de primer nivell. D’una altra manera, seria incomprensible que anessin passant les jornades, s’anessin esfumant els punts i les esperances sense que la directiva donés el cop d’efecte que necessita l’equip. Poca gent entendria que anéssim tirant amb un entrenador interí per acabar fitxant en Toni Llebaria de torn. Però tranquil·litat, que la directiva no s’estressi.