Límits i més límits i més límits i més....

És dissabte a la nit. Em dirigeixo a un cabaret de varietees amb un grup d’amics del casal. Abandonem el local a quarts de tres de la matinada després d’haver begut diversos gots d’anís. Alguns decideixen marxar cap a casa perquè no s’aguanten drets. Quedem 4.
Després de valorar diverses possibilitats (bingo, casino, casa de barrets) decidim anar a una coneguda sala de ball de Barcelona. Allà ens hi estem fins que la tanquen, a les 6 de la matí. Ja només en quedem 2. Un ha marxat amb una tiranosaurus rex en zel i a l’altre se l’ha emportat una ambulància a causa d’una baixada sobtada de la pressió.
Amb el meu amic supervivent deambulem pels carrers del Raval i seguim consumint alcohol que ens subministren uns immigrants morenos. Finalment ens fotem una xocolata amb xurros ja a plena llum del dia.
Vaig molt perjudicat, però no oblido la meva inel.ludible cita amb el Badalona. Em colo al tren i en 15 minuts sóc a la ciutat. Arribo a l’avinguda de Navarra a dos quarts de dotze. Veig molta menys gent de l’habitual. No m’aguanto, però espero la sortida del jugadors. Els aplaudeixo i els encoratjo perquè batin el rival i seguidament em retiro darrera el marcador antic a dormir la mona.
Al cap de dos hores m’aixeco amb la roba plena de pipes, burilles de cigarretes i alguna escopinada. Que en són de porcs alguns! M’assabento que no hem guanyat. No estic en condicions de fer la tertúlia postpartit i marxo cap a casa amb el cap explotant-me per tots els cantons i l’estómac cremant-se.
Mentre baixo president Companys penso: han alterat el rellotge biològic dels socis i dels nostres futbolistes fent-nos jugar per decret en horari d’alevins. Ja només falta això: restriccions i prohibicions a casa nostra, com si no ens en posessin prous al dia a dia.

I a sobre encara hi ha gent que em pregunta perquè sóc tan subversiu...Aix!

Oferta exclusiva!!

Aquells que properament aneu a retirar el carnet de soci rebreu de regal el colador exclusiu del Badalona! És ideal per filtrar tot tipus d’espècies líquides i sòlides que podran travessar sense oposició tots els forats d’aquest inigualable utensili. El colador és utilitzat a les cuines més sofisticades i prestigioses del país, com a la coneguda cadena de mariscs Moncho’s.
Així doncs, ja no teniu cap excusa per no renovar el carnet, ja que a banda de pertànyer al millor club del món, gaudireu d’una eina de cuina que serà l’enveja de les vostres amistats quan organitzeu sopars a casa!

Estigeu per la feina, si us plau...

Menjar pipes, fumar caliquenyos i comentar amb el veí les indiscutibles virtuts d’algunes dones de tribuna està bé, però no hem d’oblidar que a un camp de futbol s’hi va a animar l’equip. Ho dic perquè avui semblava que fóssim a la Nova Creu Alta i no a casa nostra. Els fervents seguidors visitants s’han deixat la veu donant suport als seus, mentre que la majoria de nosaltres ens hem comportat com si fóssim al Sutton .
Ja sé que alguns direu que son els jugadors els que han de fer trempar l’afició. Fals. Veritat que molts heu pres la iniciativa per intentar beneficiar-vos alguna de les espectadores sense que aquestes us hagin donat el més mínim motiu? Doncs amb l’equip heu de fer el mateix!

Sobrats, no: sobradíiiiiissims!!!

D’això se’n diu començar amb ganes! I no com l’Avi, que el molt gandul ha marxat de vacances i no ha pogut fer capi il·lustració de la gran victòria que hem aconseguit! He vibrat tant escoltant en Duran, que després no m’ha calgut la Viagra per guanyar un altre tipus de partit...
Ja us ho deia jo: aquest any ens avorrirem de tant guanyar! Els crítics destructius hauran de buscar-se nous al·licients pels diumenges a la tarda, com per exemple fer-se jutge de balls de saló o de concurs de truites. Si per contra decideixen venir al camp, que es preparin els pobres del bar, ja que segur que rajaran de l’estat de les "saltxitxes" o del cafè.

Es busquen showmen

Temporades com la que comença m’avorreixen. Tots sabem que pujarem a segona i que per tant 8 dels 9 mesos que dura la competició serà un pur tràmit. Una setmana anirem líders, a l’altre tercers, potser en alguna sortirem de la zona d’ascens, però ràpidament hi tornarem a entrar fins a culminar la gesta.

El moment que tots anhelem no arribarà fins al més de juny. Per tant no estaria de més que el club adoptés mesures per fer-nos més amens els diumenges de tardor i hivern: cheerleaders, varietés a les graderies o un speaker que vagi explicant acudits mentre els nostres jugadors derroten l’adversari amb facilitat. Jo crec que això seria suficient tenint en compte que tindrem altres motius per distreure’ns com per exemple l’enèsima aixecada de camisa de l’ajuntament amb el camp i la consegüent amenaça d’en Casquete dient que plega.

Un enemic invisible

Com sabeu, no confiaré en la construcció del nou estadi fins que vegi l’estructura aixecada. De tota manera, des del club es dóna per fet l’acord amb l’Ajuntament cosa que no ha caigut bé en algun despatx del Consistori.

Efectivament, algú amb una ment roïna i retorçada està movent els fils per destruir-nos. L’altre dia en Sergio Torres va haver de ser traslladat d’urgència a l’Hospital víctima dels estralls provocats per l’aigua de l’aspersor, que li va impactar a la cara a 90 km/h. Aix! Només de pensar-ho… Aquest accident no és fruit de la casualitat. Us recordeu del dolent de l’Inspector Gadget? Era aquell personatge del qual només se’n veia una mà i que pitjava totes les tecles necessàries per enderrocar l’inspector. Doncs bé, estic segur que des d’alguna cambra municipal sòrdida i funesta alguna mà fa el mateix amb nosaltres i de moment, ja s’ha cobrat una víctima: el pobre Torres, que tot just acabava d’aterrar...
Abans la policia no trobi aquest botxí, els jugadors del Badalona farien bé de no apropar-se als pals del córner, ni a les torres de llum...per si les mosques. I no cal dir que club ha d’enretirar immediatament tots els aspersors i tornar al rec tradicional: amb galleda.