Pare nostre que esteu....

Mai he sigut home de fe, mai. M’he passat la vida renegant de Déu, l’Església, els capellans i de totes les seves mentides, però pel Badalona faré el que calgui.
A la vida quan no trobem esperança abandonem tots els nostres principis i tirem de fe i és el que penso fer per aferrar-me a qualsevol possibilitat d’ascens.
Ja he demanat hora per batejar-me a l’església de Sant Josep i entrar d’aquesta manera al món de Déu. Això sí, el rector m’ha dit que abans que res m’he de confessar… Calculo que per complir aquesta feixuga tasca necessitaré com a mínim 5 mesos, amb la qual cosa no arribaré a temps de demanar-li res a Nostre Senyor.
Si vosaltres ja sou cristians, si us plau, feu de tot: poseu els ciris que calgui, pagueu les butlles que els capellans us exigeixin, abandoneu els vicis que pugueu tenir. Qualsevol cosa. Feu qualsevol cosa per intentar ressuscitar el nostre Badalona. Amen.

Què ens està passant?

Sort que el Badalona és un equip de futbol i no un pacient perquè sinó ens expulsaven de la Seguretat Social. Seríem el prototip de malalt que malbarataria els recursos públics anant d’especialista en especialista, de prova en prova, d’anàlisi en anàlisi sense obtenir un diagnòstic precís.
A la vida real passa molt això. És més, fins i tot hi ha pacients de mala fe, gent jubilada que van a fer-la petar a l’ambulatori amb l’excusa d’unes suposades molèsties. L’altre dia un metge en va calar un d’aquests i el va requerir per sondar-lo. No cal dir que el malfactor no va trigar ni dos segons en marxar del centre sanitari.
Nosaltres no podem fugir, falta molta lliga, però necessitem una sonda, un estímul. No?

Sort que ara ve Nadal...

NS/NC

Brrrrrrrr!...Brrrrr!...Brrrrr!...Brrrrr!....Brrrrr!

Cap equip sense....

El Bada ja ha començat la seva campanya solidària que cada any fa per Nadal. En aquest cas no es tracta de recollir joguines per a la mainada més desfavorida, sinó de regalar punts a equips que al final de lliga els necessitaran.
Si us fixeu, a les últimes jornades hem perdut contra conjunts que en cap cas ens faran la competència per pujar. Com que nosaltres segur que farem la promoció d’ascens no volem acumular victòries inútils ni punts innecessaris. Sinó de què semblaríem uns passerells en defensa i uns maldestres al davant?
Jo no em puc sentir més orgullós. I és que aquesta generositat ens enalteix com a club a l’hora que ens honora la consciència.

L'Skyline de Badalona

Quan més insuportable sembla el patiment del soci escapulat, arriba una nova desgràcia. Avui les penúries s’han iniciat molt abans del partit quan un aficionat s’ha fotut escales avall de la tribuna i ha hagut de ser atès d’urgència per una ambulància. Ja començat el matx qui més qui menys volia que l’equip marqués 4 gols de cop per poder marxar cap a casa abans d’hora a causa del sever fred que feia. Doncs bé, tot a l’inrevés: partit emocionant i....20 minuts d’apagada de llums! Es veu que la instal·lació elèctrica del camp és justeta i només que algú endolli la rentadora o posi el mòbil a carregar el sistema fa fallida.
L’única part positiva de l’apagada ha estat que quan s’ha solucionat, la paupèrrima il·luminació del camp ens ha semblat la de Skyline de Manhattan.

Viatge al passat

El d’avui ha estat un matí que m’ha remès uns quants anys enrere: quatre gats al camp, futbol poc vistós i resultat mediocre. En definitiva, una jornada que ens ha deixat a molts indiferents. I és que diversos socis escapulats hem tornat, per uns moments, als anys en els que deambulàvem per Catalunya i en els que la ciutat ens donava l’esquena. Només ha faltat que el terreny de joc fos de sorra i que el president caminés fent esses…
Tant de bo no haguem de tornat a disputar un partit a casa a aquestes hores. No hi ha diners per pagar tal degradació.