Hem tornat!

Per fi hem retrobat el camí que vam abandonar fa uns mesos. Ho hem fet gràcies a la confiança en nosaltres mateixos i també amb un punt de sort. Però l’infortuni sofert només ha estat un parèntesi en la nostra trajectòria. Som l’excursionista que anava enfilant el camí cap al cim i que en un moment donat es va desviar per poder fer les seves necessitats. Un cop buidats els residus intestinals vam intentar recuperar sense èxit el rumb fins al dia d’avui.
El nostre malson per boscos i indrets inhòspits ens ha de servir d’alerta. A partir d’ara la brúixola sempre a la mà, així com tenir consciència de ser el que som: el millor equip del grup.

Brrrrrrr!!

Pare nostre que esteu....

Mai he sigut home de fe, mai. M’he passat la vida renegant de Déu, l’Església, els capellans i de totes les seves mentides, però pel Badalona faré el que calgui.
A la vida quan no trobem esperança abandonem tots els nostres principis i tirem de fe i és el que penso fer per aferrar-me a qualsevol possibilitat d’ascens.
Ja he demanat hora per batejar-me a l’església de Sant Josep i entrar d’aquesta manera al món de Déu. Això sí, el rector m’ha dit que abans que res m’he de confessar… Calculo que per complir aquesta feixuga tasca necessitaré com a mínim 5 mesos, amb la qual cosa no arribaré a temps de demanar-li res a Nostre Senyor.
Si vosaltres ja sou cristians, si us plau, feu de tot: poseu els ciris que calgui, pagueu les butlles que els capellans us exigeixin, abandoneu els vicis que pugueu tenir. Qualsevol cosa. Feu qualsevol cosa per intentar ressuscitar el nostre Badalona. Amen.

Què ens està passant?

Sort que el Badalona és un equip de futbol i no un pacient perquè sinó ens expulsaven de la Seguretat Social. Seríem el prototip de malalt que malbarataria els recursos públics anant d’especialista en especialista, de prova en prova, d’anàlisi en anàlisi sense obtenir un diagnòstic precís.
A la vida real passa molt això. És més, fins i tot hi ha pacients de mala fe, gent jubilada que van a fer-la petar a l’ambulatori amb l’excusa d’unes suposades molèsties. L’altre dia un metge en va calar un d’aquests i el va requerir per sondar-lo. No cal dir que el malfactor no va trigar ni dos segons en marxar del centre sanitari.
Nosaltres no podem fugir, falta molta lliga, però necessitem una sonda, un estímul. No?