L'altre espectacle

Hi ha aficionats que amb els seus comentaris t’alegren la tarda. Sentint-los, t’arrenquen un somriure i et fan oblidar per uns instants el patiment del matx. Aquí van alguns exemples d’avui:

-“Què fa en Blanco defensant?” El soci en qüestió (d’avançada edat) l’ha confós amb en Cámara i ha hagut d’aguantar les mofes dels del seu voltant.

-“L’àrbitre és aragonès. Segur que l’autocar del Lleida l’ha recollit a Fraga i els està tornant el favor. Quin fill de puta!”

-“A veure si en Tarradelles fa una jugada per la banda i deixem de penjar pilotes d’una punyetera vegada que per dalt no fotarem res!” El pobre Pere ja feia més de 10 minuts que era a la dutxa i a l’aficionat li han dit de tot menys guapo...

-A les últimes oportunitats desesperades a pilota aturada: “Vinga Rubén! Puja a rematar!” Lògicament els altres seguidors l’han neutralitzat amb un “calla burro! Vés a la merda! Què vols que perdem?”

El futbol és gran per l’espectacle en si, però també pel munt de personatges (molts d’ells autèntics freaks) que es troben a les graderies. Sense ells, seria com anar al cine.

Dos vegades bo...

Definitivament som un club dòcil, misericordiós i espoliat. M’explico: no només no protestem per l’abandonament institucional al que estem sotmesos sinó que a sobre ens fem un fart de perdonar vides. Avui, a Vilajoiosa, no és que haguem fallat un parell d’ocasions clares, no! És que si haguéssim tingut una mica més de punteria el partit hagués acabat tranquil·lament amb un 1-6. A sobre el gol d’ells ha estat en clar fora de joc i després d’alguns rebots. Quina crueltat la nostra!
Que l’Avi dibuixi el que li roti (de fet sempre va al seu aire) però si jo hagués de plasmar en forma gràfica com és el Badalona dibuixaria un home amb un lliri a la mà, amb una galta vermella i posant l’altre perquè l’etzibin fort i amb unes aletes de submarinista als peus.

Ai! Ui! Uf...

La Setmana Santa ocupa la vida de tota la família escapulada independentment de les creences de cadascú. Jo no sóc un home de fe però veient el partit d’aquesta tarda no he pogut evitar sentir el pes de la penitència. I és que l’equip s’ha autoflagel.lat igual que ho fan els masoques que van caminant fuetejant-se l’esquena.

En el cas del Bada, els cops de fuet han estat les nombroses ocasions fallades que han fet que l’adversari ens fes sofrir fins al límit del que és suportable.

Afortunadament no tenim l’esquena rajant de sang com els penitents però si continuem així, la meva ànima quedarà marcada pel pes de l’angoixa. Menys mal que unes hores abans havia aconseguit beneir el meu palmó...

Aneu a cagar, home!

A entrenadors com en Schuster se’ls hauria d’inhabilitar de per vida per queixar-se dels àrbitres. El cas de l’alemany és igual que el d’una dona rica que té un atac d’histèria perquè el seu gosset de merda ha fet caca fora del lloc indicat, mentre al carrer hi ha un munt de gent fotent-se de gana. I en aquest cas, nosaltres som els morts de gana.
Els greuges dels àrbitres vers el Badalona clamen el cel aquesta temporada. Ahir, un penal en contra inexistent i una expulsió amb mig partit per endavant. Vinga, home! I a nosaltres qui ens escolta? Jo no sé què caram hem fet als col·legiats però ens tracten pitjor que a un presoner de Guantánamo. Potser prenen represàlies perquè no tenim hidromassatges al seu vestidor o perquè el directiu encarregat de pagar-los és un catxondo i els dóna els diners amb monedes, no ho sé, però ja està bé que ens persegueixin d’aquesta manera!

Cascades

Badalona ha estat notícia aquesta setmana per la fuita d’aigua a la riera de Canyet. Diuen que la quantitat d’aigua que es perd diàriament allà és la necessària per abastir 2.000 mil persones... Doncs bé, el nostre equip havia de tancar el cercle de la notícia mostrant no una, sinó quatre grans fuites a la nostra defensa. Sí, amics, hem fet aigua per tot arreu... Allò semblava les cascades del Niagara!
La sort d’haver jugat en horari de futbol femení és que per la tarda he pogut fer coses inusuals en un diumenge. Avui, per exemple, m’he dedicat a degustar un parell de cafès, concretament de la marca Unic. No sé...no l’havia provat fins avui. Aparentment té una consistència normal, un gust ni massa agre ni massa neutre i un color negre que espero no sigui una metàfora del nostre futur. Mmm...crec que seguiré fent més tast per acabar de perfilar la meva opinió...